dilluns, 5 de gener de 2009

Atonyineu un tronc?

Tinc un amic saragossà que fa cosa d'un mes que s'ha instal·lat a Barcelona i ara ens podem veure més que abans, evidentment. I de pas aprèn català conversant amb mi. S'ha de reconèixer que hi té traça, amb un mes ja diu moltes frases senceres i l'entén perfectament, li dono 3 mesos perquè tingui una bona fluïdesa.

El cas és que un dia mentre xerràvem del fred, ja que s'apropa l'època, va sortir el tema del Nadal. Ell m'explicava que des de ben petit els regals forts els tenia pel Pare Noel (Nadal) i per reis poca cosa. Li vaig comentar que a casa meva ho fèiem al revés, els forts per reis i per nadal cagava el Tió. Aquí és quan es va sobtar que jo no fes Pare Noel i em va preguntar què era allò del tió.

Encara recordo els ulls que feia quan li explicava que posem un tronc amb ulls i boca, sovint amb barretina i tapat amb una manta a un racó del menjador. I el més fort de tot, l'alimentem! I encara més fort, s'ho fot tot. I encara va quedar més astorat quan li vaig dir que li fumíem cops de bastó tot cantant una cançó i al final "caga" regals petits.

I amb ulls ben esbatanats em preguntà: atonyineu un tronc???

En veure que jo no feia broma deixà anar: - no és una mica irreal? Se m'escapà una rialla i li respongué: - m'estàs dient que un home gran, de barba blanca, panxacontent, vestit de vermell, dalt d'un trineu que vola, conduit per rens i el primer amb una bombeta al nas, vermella, que es passeja pel cel la nit de nadal i entra per les xemeneies (actualment amb escales horroroses als balcons de les cases, com si fossin lladres) per deixar regals, no és irreal?

La seva cara va canviar, i després de pensar-s'ho em va reconèixer que ambdues eren igual d'irreals i per tant igual de vàlides. El fet de ser irreal no és el més important de cagar el Tió, és el fet de la màgia que comporta i tot el que simbolitza. Que un tros de tronc amb cara i ulls convisqui amb nosaltres uns dies a la part més activa d'una casa, com ho és el menjador, tinguem cura d'ell alimentant-lo i resguardant-lo del fred amb una manta és el que li dóna un caràcter mític.

I de fet els seus orígens en són de mítics, o millor dit, pagans. Ja sabem que el cristianisme es va aprofitar de molts rituals pagans per adaptar-los a la fe catòlica per imposar-se amb més facilitat. El "ritual" del tió (també anomenat Tió de nadal, tronc, tronca, rabassa...) anava dirigit a propiciar l'abundància i la cohesió familiar al mig de l'hivern. Un tió és un tros de soca robusta que hom crema a terra. Quan cremava feia claror i allunyava els elements estranys. I el fet de fer-lo "cagar" està relacionat amb el do de la fertilitat, justament pels volts del solstici d'hivern, per recordar a la natura que segueixi produint aliment.

El Tió, en certa manera, ens recorda els nostres orígens més propers a la natura. I això el fa màgic.

Oriol Papell i Torres


*Article publicat a la columna de la Rés Pública, del setmanari Forja.