Visca el Tió!

El gran dibuixant Aleix Saló, ens obsequia, un cop més, amb un dels seus grans dibuixos irònics i que la clava a la perfecció. El cristianisme, com ja sabeu, per escampar-se i arrelar amb força reconvertia els rituals pagans en propis, transformant-los i adaptant-los. Un d'ells és el Solstici d'Hivern, on els cristians celebren el naixement de Jesús, que per les tribus paganes era un moment on recordar a la natura que seguís donant aliment i que no en faltés a l'època més dura de l'any per sobreviure. El fet de cagar el Tió és símbol de fertilitat i de protecció contra els mals esperits. Recordeu, no es diu Caga Tió es diu Tió, tió de nadal, tronc, tronca, rabassa... però amb el caga davant, mai. L'error suposo que ve de la cançó on si que surt el caga davant, però el nom del ritual pagà és tió.

Bon Nadal/Solstici d'Hivern a tothom!

Bon Nadal i Feliç Any Nou!

Que aquests dies que conviden a la germanor, a la pau i tranquilitat omplin les vostres vides i us facin ser més feliços. Que comenceu el nou any amb bon peu i aconseguiu tot allò que us proposeu. Els millors desitjos per tots, no oblideu aquells que us estimen i estimeu, sempre cal estar a prop seu pel que faci falta. M'he permès el luxe de penjar la felicitació de nadal de la meva família, per alguna cosa en sóc l'autor cada any. Bon nadal i Feliç any nou 2010!

Resultat enquesta: Com ha estat l'actitud de l'equip de govern respecte a la consulta del 13D?

Seguint amb la temàtica de les consultes, després de la jornada històrica del 13 D, que per molt que pesi a alguns socialistes va ser un èxit (no s'hi val comparar-ho amb consultes oficials fetes per l'administració, amb tots els recursos possibles i sobretot, que són vinculants). En aquesta enquesta demanava l'opinió per saber com havia vist la gent l'actuació dels socialistes, ara al govern, respecte a aquest fet. Ha guanyat una opció molt clara, i des del meu punt de vista la que més s'apropa a la realitat. No la van menysprear del tot, però se'n morien de ganes, però era molt lleig atacar la consulta oficialment i van anar fent per sota, ajudant en alguna cosa i després d'insistir molt. En fi, en aquest article ja en vaig parlar extensament i tampoc cal tornar a reptir el mateix ni allargar-se, us deixo amb els resultats:

Molt bona, suport total	2 (15%)
Han passat olímpicament	3 (23%)
Contrària, de menyspreu	7 (53%)
Han ajudat una miqueta	1 (7%)

I ja podeu votar a la nova enquesta, afanyeu-vos que queda nomé sun dia!: Què fas per nadal?

Alguna cosa està canviant

Ahir em vaig llevar i no hauria dit mai que tindria la sorpresa que vaig tenir. És ben bé que hi ha un mar de fons i que les coses estan canviant, molt a poc a poc, però van canviant i no hi ha marxa enrere. El diari el Periódico, en portada i a tot color, parlava d'una enquesta on hi ha un empat tècnic entre els votants del Sí i del No en un hipotètic referèndum d'independència de Catalunya. Increïble però cert, no pels resultats en sí, sinó pel mitjà en sí mateix que encarrega i publica l'enquesta. Tots sabem cap on pixa el Periódico, no és res nou, per això alguns l'anomenem, amb molt d'amor, PSOEródico. Sempre a favor dels interessos del PSC-PSOE i de la unitat d'Espanya, intentant vendre el fum del federalisme, la perfecta cortina de fum per no moure'ns mai d'on som i anar marejant la perdiu infinitament. Encara espero que algú m'expliqui com s'hi arriba al Federalisme a l'Estat Espanyol i amb qui, perquè a Espanya dius federalisme i no et contesta ni el malparit de l'eco. La solitud dels federalistes catalans és desoladora.

L'estratègia d'aquesta enquesta és claríssima, intentar fer veure cap a on ens portaria una retallada de l'estatut per part del Tribunal Constitucional, és a dir, en la mateixa línia que l'editorial conjunta de pànic. Volen fer veure que o s'aturen les hostilitats cap als catalans des de l'estat o això no hi ha qui ho pari. Per sort l'enquesta, i d'altres com la de la UOC i tots els articles que van sortint a la Vanguardia (1, 2 i 3), per exemple, en la població catalana tenen un efecte contrari. Moltes enquestes revelen que si bé la independència cada cop té més suport, la creença que sigui possible no acaba de remuntar, és a dir, hi ha pessimisme en què el procés es dugui a terme, suposo que per diferents motius, el principal per la poca democràcia de l'estat espanyol. Però com deia, l'efecte de tot això que esmentava fa que la gent que no ho veu possible, cada cop ho vegi més provable, i per tant, augmenti el suport d'una manera o altra.

Tinc a la ment com estàvem fa anys (i gent més gran que jo que m'ho explica), primer érem quatre eixalabrats, més endavant uns pesadets, després una minoria marginal, llavors un simple 17%, fa poc vam pujar al 21%, i ara, un mitjà gens sospitós d'independentista ja ens dóna un 40% en un hipotètic referèndum, que suposaria un empat tècnic amb els partidaris del no. D'acord que el suport a la independència fa anys que puja, però alguna cosa falla, no pot ser que de cop es faci un salt tan gran. La resposta és clara, l'independentisme ha pujat, però durant anys s'ha intentat amagar i minoritzar al màxim fent-nos creure que érem menys i no teníem cap mena de força. Per no esmentar el típic discurset de "això no interessa a la gent", "no és la Catalunya real". D'acord, fem un referèndum nacional vinculant i a veure si no importa a ningú aquest tema. Les coses es demostren amb fets. I com que no és la Catalunya real els unionistes no haurien de tenir por dels resultats no? O sí?

S'està fent bona feina i si seguim treballant la nostra fita estarà cada cop més a prop, més del que ens pensem. Vénen anys molt moguts i d'una velocitat que quedarem sorpresos dels canvis que en poc temps hi haurà. Ara mateix, el que toca més aviat, és l'onada de consultes del 28 de febrer, així que a seguir treballant, jo faré de voluntari en alguna de les consultes. Ànims, ho aconseguirem!

Quin fred!

Ahir dissabte, va fer molt de fred i aquesta nit passada em consta que encara n'ha fet més, a Castellar hem estat a 3 graus sota zero. No hi ha res com l'hivern. Doncs bé, recordeu aquell amic veneçolà que us vaig dir que aprenia català a bon ritme? Doncs fa uns dies em deia que a Veneçuela no hi neva i que mai havia vist la neu, i em va demanar si el podia portar a veure i tocar neu. No ens imaginem com de vegades, coses que són ben naturals per nosaltres (encara que tampoc nevi molt aquí) per d'altres són curioses i fins i tot molt estranyes i llunyanes.

Dit i fet, ahir vam anar a passar la tarda al Montseny, que em sonava que estava nevat. A mesura que anàvem pujant la muntanya la temperatura va baixar dels 6 graus fins als 3 negatius. Vam anar fins a Sant Fe del Montseny, lloc on havia anat molts anys a recollir castanyes amb l'esplai o per fer excursions al Turó de l'Home amb el CEC. Poca gent, tot molt desert. Poca neu vam trobar, però la suficient i necessària perquè el meu amic Carlos gaudís com un nen petit amb sabates noves, l'hauríeu d'haver vist jugant amb la neu, llençant-se-la per sobre i llençant-me-la a mi amb traidoria. Després en va patir les conseqüències i la mà li feia mal de tan freda com la tenia. Vam haver d'entrar al cotxe a escalfar-se la mà amb la calefacció a tot drap! Tot seguit vam dinar a les taules de pícnic del centre d'interpretació de la natura que hi ha allà mateix (gràcies per la xocolata!) envoltats per aquells arbres gegants que hi tenen, que diria que són sequoies i ens vam disposar a fer una petita excursió per la zona. En Carlos encara va quedar més astorat en descobrir un rierol completament congelat que aguantava el pes de les seves botes. Ben bé com un nen petit eh. Feia molt de fred.

La veritat és que m'encanta el Montseny a la tardor, veure el terra ple de fulles on m'hi havia enterrat en alguna de les meves excursions, tota la fageda ben pelada i algun avet que treu el cap és sensacional. A en Carlos li va fer gràcia l'explicació que li vaig fer d'un pou de gel que vam trobar, i com bé va deduir els congeladors moderns van acabar amb ells. De seguida se'ns va fer fosc i vam tornar al cotxe, que començava a fer-se insuportable aquest fred tan gèlid que et talla la cara. Al cotxe la temperatura ja marcava 5 graus sota zero una temperatura confortable i agradable oi?. Va ser una tarda divertida i en Carlos va aprendre nous mots que enriqueixen dia a dia el seu vocabulari. Feia temps que no anava al Montseny, tornaré aviat, ho prometo.

Debat de les curses de braus

Dedico aquest escrit al meu amic Xavi de Sitges, que m'ha demanat si no faria un article sobre el tema. La veritat és que volia esperar a que hi hagués el debat de veritat al Parlament, però no està de més començar a comentar-ho una mica.

Al Ple del mes de gener de 2009, el grup municipal d'ERC vam presentar una proposta de ressolució per declarar Castellar vila amiga dels animals i antitaurina. La moció va prosperar i ho explicava en aquest article. Avui hi ha hagut un debat al Parlament de Catalunya sobre el mateix tema, però avui només es debatia si s'admetia a tràmit, per tant només era un primer pas (que personalment no ho entenc, per què no es porta a debat directament? de què tenen por alguns?). Destacar també que la votació d'avui s'ha fet secreta (hi s'ha aprovat). Crec que no havia vist mai que els nostres diputats votessin en secret, sempre se sap qui vota què, però avui no, per la demanda d'alguns diputats de fer-ho així. I dedueixo que ha estat de les files socialistes, és un debat que els té molt dividits i deuen tenir por que electorat seu fidel als toros pugui enfadar-se. Crec que no és gens correcte fer-o així, els ciutadans volem saber les decisions que prenen els nostres representants, amagar el vot és un frau a la ciutadania. Ressaltar la defensa del toreig que ha fet el PP i algun diputat socialista (hi ha un diputat socialista, que ara no em ve el nom, que comparava la crueltat que rep l'animal amb la crueltat (?) de fer participar un infant en els castells, crec que els comentaris sobren).

En fi, el debat per fi podrà començar i podrem sentir absolutament de tot. De moment, només ERC i ICV estan d'acord en abolir les curses de braus i pel que sentia ahir a la ràdio, un 70% dels diputats de CIU i un 50% dels diputats del PSC-PSOE també, ja ho veurem. En contra (és a dir, a favor de les curses de braus) hi ha el PP i C's, aquells qui no volen que es parli de debats identitaris són els primers a dir que és la festa nacional (de quina nació parlen?) i que això està promogut per l'independentisme. Em temo molt que s'equivoquen. Jo no hi tinc res en contra de les festes "culturals" d'altres nacions. Del que si sóc contrari és de la tortura i assassinat animal pel gaudi d'uns quants. Quan sento que el toreig és un art i que això és cultura se'm posen els pèls de punta i em produeix fàstic. L'animal surt a la plaça drogat i amb gana, i mica en mica el van ferint fins al final que el maten tallant-li la medul·la espinal amb aquella mena d'espasa allargada (no domino el vocabulari taurí). M'hauria agradat que alguna d'aquestaes curses de braus fos realment en peu d'igualtat, que l'animal sortís ben sa i l'home sense cap mena d'estri de defensa ni d'atac. Ja veuríeu que divertit. I alguns dels més ferms defensors també el posaria allà al mig de la plaça.

Restarem a l'espera del debat que hi haurà properament al Parlament i d'aquesta manera el debat també es traslladarà (que ja ho està) a la societat. Recordar que la ILP Prou! va comptar amb moltíssimes signatures (moltes més de les que es demanaven), per tant, és un debat que importa, i no només aquí, a molts llocs d'Europa ja han abolit festes i tradicions on l'animal patia innecessàriament. Desitjo de tot cor que acabem amb aquest atac directe als drets dels animals.

Valoracions de la Consulta del 13D

Aviso que l'article pot ser llarg. Primer de tot, tinc molta felicitat. i vull donar les gràcies a tots aquells qui vau donar una lliçó de democràcia i vau anar a votar. Quan formes part d'un moviment amb tanta il·lusió, amb ganes d'anar endavant, amb un objectiu clar, amb ganes de donar respostes, amb gent tan maca i que val tant, tot és immensament més fàcil. Estic content d'haver participat de tot aquest procés amb tanta gent diferent, treballadora i competent. Diumenge va ser una gran jornada, un molt gran dia. Malgrat el fred que feia, vam aguantar i molts castellarencs van sortir a votar.

Aquesta consulta estava organitzada per una entitat privada, Castellar Decideix. Una entitat constituida a l'octubre passat, per gent molt diversa i de tota mena, però amb un objectiu comú, fer una consulta per la independència el 13 de desembre passat. I ho va aconseguir. Una entitat que partia totalment de zero, sense cap mena de recurs i sense el suport de l'administració, que ha ballat entre la ignorància i el menyspreu a aquest esdeveniment. Un entitat que ha fet mans i mànigues per treure recursos d'on fos, una entitat que quedava de pedra en rebre segons quines respostes de qui governa el municipi. Una entitat que fins una setmana abans de la consulta se li negava fer servir qualsevol dependència municipal, ja que s'agafaven a la sentència cautelar (que vol dir provisional) que l'ajuntament no podia cedir cap espai municipal per fer una consulta d'autodeterminació (si hagués estat per decidir si fèiem servir taps de suro o de plàstic no hi hauria hagut cap problema, el que molesta és el dret de decidir). Un poble governat per una gent que nega recursos a una entitat formada per gent del poble que paga els seus impostos com tothom. Un alcalde poruc, que negava un dret a una entitat del poble i als seus ciutadans, no com l'alcalde de Sant Pere de Torelló que argumentava que no podia negar-se a deixar espais públics als veïns del seu poble, si els equipaments eren precisament seus! Una setmana abans de les consultes, l'advocacia de l'estat diu que ja es poden fer servir els equipaments municipals. Quan ja ho tens tot preparat et diuen que ara sí, quins collons. Ja era massa tard. La feinada que vam tenir per decidir a quins locals ho fèiem tot. Un d'ells era el magatzem de begudes Parera, l'altre un local llogat al carrer Portugal, just davant de l'espai Tolrà, l'altre era a Cal Metge, al casc antic, i per últim l'Associació de Veïns del Racó. A l'últim moment es deixa a l'entitat fer servir les escoles de Sant Feliu del Racó, 48 hores abans de la consulta. Gràcies, quin detall.

Ja ho veieu, els recursos de l'entitat eren pocs i es van haver de buscar solucions. Els recursos econòmics van consistir en donacions particulars i la venda de números d'una panera. Solucions imaginatives al poder. Finalmen hi va haver prou diners per fer el que s'havia pensat fer, malgrat tot estar en contra.

Diumenge podien votar els majors de 16 anys que estiguessin empadronats al municipi. Tothom qui estés empadronat (immigrants inclosos) ho podien fer. La manera de controlar-ho era complicada, ja que al no ser un ens públic l'entitat no tenia accés al cens, només al número de padró. Es feia servir un sistema informàtic per validar que ningú pogués votar dues vegades i va funcionar a la perfecció. Evidentment qualsevol dada personal va ser destruida. Els observadors internacionals van quedar meravellats de la iniciativa de la societat civil i del rigor que hi havia a l'hora de fer les votacions. A tall d'anècdota l'observador irlandès, diputat del Sinn Fein va obrir molt els ulls quan va veure un dels locals de votació, Begudes Parera, encara recordo la cara que feia en veure tantes begudes alcohòliques juntes: nice place! cridava.

Comparant la participació de diumenge (un 20% del cens) amb d'altres consultes vàries, i tenint en compte tot el que he exposat, crec que va ser un èxit. Potser cal recordar la consulta promoguda per l'equip de govern sobre l'alçada de l'esifici pantalla, tema estrella de la seva campanya. Cal recordar que va gaudir de suport i publicitat institucional i un dispendi de recursos important. Va durar dos dies la votació i només va votar un 6% de la població. No m'agrada comparar, però potser cla fer-ho per fer callar alguns que porten dos dies que van de llestos.

Moure tota la colla de voluntaris i que tot sortís tan i tan bé només pot ser qualificat d'èxit. L'entitat no és administració pública i va aconseguir que anés a votar molts més gent que vots ha tret mai cap alcalde de Castellar. El sí va arrasar, evidentment, amb un 95% de vots. Però això és el de menys. Està clar que qui més mobilitzat està és el votant del sí, i segur que molts no van votar, igual que la majoria dels votants del no. El fet que la consulta no fos vinculant hi té molt a veure, a part del boicot evident de l'equip de govern i entorn i que el votant del no ja està còmode en aquest situació d'unionisme amb Espanya. El dia que es faci la consulta vinculant a tot Catalunya (2010 o 2011) ja es mourà tothom ja, no patiu.

I una cosa que tardaré en oblidar i a perdonar: L'entiat Castellar Decideix volia fer el vot anticipat a les residències d'avis, per facilitar el desplaçament als possibles avis que volien votar. En un primer moment l'Obra Social Benèfica va dir que si a l'entitat, però després l'alcalde de Castellar, Ignasi Giménez i Renom va fer una trucada a l'OSB prohibint tal acte. Diumenge vaig reconèixer els avis que venien a votar procedents de la residència, ja que els hi vam fer una xerrada explicativa de la consulta. Em vaig il·lusionar i entristir a la vegada, aquella gent gran que feia un gran esforç per desplaçar-se amb un somriure immens i feliços de poder votar en un tema important per ells i poder excercir el dret de vot, ho podria haver fet a la residència si l'alcalde no ho hagués prohibit. Socialistes es fan dir. Quina vergonya!

Per últim destacar que tots aquells qui ignoraven expressament la consulta i la menyspreaven, porten dos dies fent escrits als seus blogs de bastant mal gust i menyspreu. Bona senyal, alguna cosa han fet bé des de l'entitat quan els detractors del dret a decidir borden. I van de demòcrates i no són capaços de respectar una cosa que han fet els ciutadans que governen i els hi han passat la mà per la cara en lliçons de democràcia.

Moltes Felicitats Castellar Decideix, heu fet molta feina i heu convertit el 13D en històric per la història de Castellar del Vallès. Heu fet un gran pas i moltes coses canviaran amb aquest gra de sorra que heu aportat a la gran muntanya que s'està construint per un futur millor.

Hi ha moments de diumenge que em vénen al cap i m'emociono, aquella senyora, la iaia Lola, sortint del local en cadira de rodes i la gent fent un passadís aplaudint-la, immigrants que veien que per fi algú pensa en ells de veritat i els vol com a ciutadans més, els primers votants (amos del local), el recompte, el fred intens, la companyia de bona gent, el voluntariat, i un llarg etcètera d'anècdotes i moments emocionants. De veritat, va ser un gran dia que no oblidaré mai. Em vaig tornar a sentir orgullós del meu poble, Castellar del Vallès.

Resultat Enquesta: Què creus que passarà amb la Consulta per la Independència de Catalunya a Castellar?

Ja tenim els resultats reals per valorar l'enquesta. A l'enquesta va guanyar l'opció que la participació seria baixa i guanyaria el sí. Així va ser, va votar un 20% del cens i va arrasar el sí amb un 95% dels vots. Com a segona opció i esbifegant al clatell va quedar l'opció d'una alta participació i triomf del sí. Tenint en compte qui ho feia, que no era l'administració pública, i els pocs recursos de què disposava, crec que cal valorar la participació com a molt bona i excepcionalment com a alta en aquestes condicions. M'agradaria veure què passaria en altres consultes fetes per entitats de Castellar, o com vam veure, la consulta que va promoure l'ajuntament dotat de recursos i dos dies per poder votar, allò si que va ser un absolut fracàs. Encara recordo un regidor que feia càlculs per saber quanta gent hauria pogut votar en una setmana. Que trist. Aquí teniu els resultats i la propera enquesta:

Alta participació guanya el NO	0 (0%)
Alta participació guanya el SÍ	13 (41%)
Baixa participació guanya el NO	3 (9%)
Baixa participació guanya el SÍ	15 (48%)

Ja podeu participar a la nova enquesta: Com ha estat l'actitud de l'equip de govern respecte a la consulta del 13D?

Gràcies per participar!

13 D, vota!

El proper diumenge 13 de desembre pot convertir-se en una altra jornada històrica després del 13 de setembre a Arenys de Munt, amb la primera consulta per la indpendència de les moltes que vindran diumenge que ve i els propers mesos. Aquells que vaticinaven, amb molt de tarannà, que no hi hauria efecte domino van ben errar el tret. La consulta no és només pels independentistes, és oberta a tota la societat, tothom hi té molt a dir, tant els qui creguin que ja estem bé com estem com els que creiem que amb la plena sobirania estarem molt millor.

Fa tres-cents anys que no vivim en plena normalitat cultural. Amb la conquesta per part de castellans i francesos va començar l’atac constant i implacable a la cultura catalana. La prohibició d’emprar el català i qualsevol expressió cultural catalana va esdevenir un fet plenament normal. Malgrat tot, sempre hi ha hagut gent disposada a lluitar pel que alguns en diuen una simple eina de comuniació, però qualsevol amb una mica de vista se n’adona que cada llengua és una manera d’expressar com entenem el món. Quan una llengua desapareix perdem un patrimoni mundial insubstituible. Per això és tan important la feina que es fa dia a dia per la recuperació de la normalitat que li pertoca al català al seu territori natural, com la gran tasca que fan les parelles lingüístiques o el simple fet de mantener-se ferm en una conversa i no canviar de llengua. Són exemples de petits grans de sorra de la gran muntanya que estem contruint dia a dia. El català ha de recuperar allò que li pertoca, ser la llengua hegemònica vehicular de les relacions entre els catalans. Evidentent, dins de l’Estat Espanyol, amb la quantitat de lleis que afavoreixen el castellà en detriment del català, l’odi que en alguns desperta el sol fet de sentir-lo anomenar i la constant actitut de menystenir-lo, fan del tot inviable aquesta normalització.

Què li cal al català per la seva total recuperació? Ningú en té la fórmula màgica. L’assoliment d’un estat irlandès no ha servit, després de cent anys, per la recuperació del gaèlic, per posar un exemple. S’ha de reconèixer que la situció de la nostra llengua és millor i per això els experts estan d’acord en considerar que potser no sigui la solució, però evidentment hi ajudaria moltíssim. Un altre exemple seria el del cas de l’hebreu. La consecució de l’Estat d’Israel ha comportat la total recuperació d’una llengua gairebé extingida.

Al català li cal un estat, un estat que el protegeixi, el promocioni i li dongui el prestigi que es mereix. El simple assoliment d’un Estat Català dins d’Europa comportaria la inmediata oficialitat que l’Estat Espanyol no ha reclamat mai. Com veieu el nostre estat actual ens nega un dels drets més bàsics, el respecte a la llengua pròpia. I tampoc cal oblidar les campanyes per tal d’esquarterar la llengua i fer-la una arma política que l’allunyi dels nous possibles parlants.

Queda clar, doncs, que un dels arguments per votar Sí a una consulta per la independència és el de la més que probable millora de la situació lingüística i cultural del nostre país. Diumenge, quan voteu, no oblideu que un dels tresors milenaris que tenim depèn de nosaltres. Amb la independència millorarien moltes coses, i una d’elles la nostra llengua.

Oriol Papell

Regidor d'ERC

* Article publicat als mitjans, Setmanari Forja i Actual

Parelles lingüístiques

L'any passat vaig apuntar-me al programa de voluntariat lingüístic que es fa a Castellar, que consisteix en trobar-te amb una persona que t'assignen, que vol aprendre català, un mínim de 10 hores en 10 setmanes (hora per setmana), totalment assumible. Primer vaig tenir una noia espanyola de Valladolid amb qui mai vaig poder quedar i després un noi basc de Bilbao amb qui el primer cop va ser molt positiu però va aconseguir feina i no vam poder quedar més. Amb això no vull desanimar a ningú a apuntar-se al programa de parelles lingüístiques, ans el contrari! Us hi animo amb totes les meves forces, simplement jo vaig tenir mala sort, suposo.

M'he adonat que a part del programa, que és molt profitós i una idea excel·lent que cal potenciar, en la vida diària això ens passa constantment. Fa poc he fet tres amics, un d'espanyol d'Astúries, un d'italià de Sicília i un de veneçolà de Caracas. He de reconèixer que l'experiència ha estat molt enriquidora. Tots tres ja saben més o menys parlar amb fluidesa la llengua catalana, però cal remarcar el mèrit de l'espanyol i el veneçolà, que en pocs mesos el parlen molt millor que gent que porta quaranta anys residint als Països Catalans. La veritat és que notes l'esforç i les ganes que tenen d'aprendre la llengua del país que els acull, se n'adonen que pels catalans és important la llengua i que només fa que obrir-te portes. El millor de tot és que n'aprens moltes coses, les seves vivències personals són tan diferents entre elles i a la teva! Veus que els teus problemes no són res al costat dels seus. Estic convençut que he fet 3 nous bons amics. Abans he anomenat d'on són tots tres per què veiéssiu les diferents procedències, però per mi i per molts catalans, quan algú parla català ja és un més dels nostres, ja el considerem un nou català. Aquesta és la clau de la nostra nació, inclusiva i oberta a la gent que la vulgui construir amb nosaltres.

Parlar català a un nouvingut és un símbol de normalitat, és un gest integrador. Quan ens adrecem a un immigrant en castellà, essent nosaltres catalanoparlants, li estem dient que no el volem al nostre costat amb normalitat, li neguem el fet de ser un més, no el creiem capaç d'aprendre la nostra llengua. Això ens hauria de fer reflexionar a tots. Recordeu, cal parlar català a tothora i amb tothom, només així la nostra llengua té esperances de futur, ja que una llengua desapareix quan els seus parlants deixen de fer-la servir.

Millor sols que mal acompanyats

Ara que per fi arriba el fred, les tortugues de terra s'enterren uns 30 cm i hivernen gairebé aturant del tot el seu metabolisme fins ben bé el març. Quan arriba la primavera surten de l'amagatall i el primer que fan és perseguir la femella i fecundar-la tantes vegades com sigui possible. I després a menjar, però primer el que dicta la natura. Al cap d'un mes la femella fa un clot i hi enterra uns tres ous, que abandona per sempre més. Tres mesos més endavant, coincidint amb les pluges del setembre, les petites tortuguetes surten de l'ou i es troben soles al món. Només en sobreviuen un 30% en llibertat. En captivitat aquest percentatge s'apropa al 100%. El més curiós de tot és la gran diferència amb els mamífers com nosaltres. Quan naixem necessitem la mare (i el pare), i d'ella ens n'alimentem. I fins que no han passat un bon grapat d'anys no som capaços de valdre'ns per nosaltres sols. Evidentment la societat d'avui dia no és la de fa milers d'anys i les coses han canviat molt, però ja enteneu què vull dir. La dependència dels progenitors que tenim al néixer ens fa febles, però quan ja som adults estem preparats per afrontar el món que ens envolta sols, o almenys aquest és l'objectiu.

Hi ha qui creu que els catalans no estem preparats, que necessitem la tutela d'algú més gran i experimentat per ensenyar-nos el camí bo i formar-nos com a futurs adults. El problema és que aquesta dependència i tutelatge semblen no tenir fi. Ens volem, per sempre, com a eterns adolescents. Catalunya fa anys que és gran per anar sola pel món. Ja hi va anar i amb molt d'èxit. Per alguna cosa es deia que els peixos de la Mediterrània duien les quatre barres al llom. La fi d'aquesta esplendor va ser dramàtica. Deixant de banda la pèrdua del llinatge de reis catalans i la unió dinàstica amb Castella, la invasió i ocupació per part de castellans i francesos va ser desastrosa. Seguim pagant les conseqüències d'aquella desfeta.

Catalunya porta masses anys subjugada i sense dret a decidir què vol ser. Tres-cents anys no són pocs, i que encara estiguem a l'Estat Espanyol ens fa adonar que l'empresa d'esdevenir lliures no és gens senzilla. Molts d'altres ho han provat i han fracassat. Però cadascun d'ells ha contribuït d'una manera o d'una altra augmentar aquest sentiment de voler anar sols pel món.

Catalunya cada cop més vol el divorci i això s'evidencia amb l'onada de consultes per la independència que s'estan esdevenint per tot el territori. Castellar no n'és l'excepció, i el proper dia 13 els castellarencs i castellarenques estem cridats a opinar sobre aquest matrimoni tan contraproduent. Votar és l'expressió més pura de la democràcia, demostrem que som una societat avançada que vol dir la seva i opinar sobre un tema tan important pel nostre futur. No val la pena continuar un matrimoni on en sortim tan perjudicats. El divorci és la millor opció.

Oriol Papell i Torres

*article publicat a la columna de la Res Pública del setmanari Forja

Va de Música: Els Amics de les Arts

L’home que treballa fent de gos és el títol d’una de les cançons del nou disc d’Els Amics de les Arts, un fantàstic grup que vaig descobrir l’altre dia mentre escoltava el Delicatessen d’iCat fm, per variar una mica. El nou disc ha sortit a la venda fins avui, però mentrestant no teniu el nou disc, podeu fer un tast dels treballs anteriors del grup al seu web, des d’on podeu descarregar-los gratuïtament i sense compromisos.

Ells defineixen la seva música com electro subpop d’autors (electro per les bases electròniques, subpop perquè no arriben a pop i d’autors perquè en són quatre), i s’ha de reconèixer que tenen moltes semblances amb els Manel (especialment en els temes de l’últim disc). Tot i això, el que caracteritza les cançons d’Els Amics de les Arts és la senzillesa de la música i la simpatia de les lletres, plenes de bon humor i amb un pessic de crítica. Sens dubte, caldrà seguir-los la pista. Aquí en teniu una petita mostra:

Traïdors

Estic molt i molt dolgut. La família Centelles ha vengut tot el patrimoni del seu pare, Agustí Centelles, al Ministerio de Cultura Español. L'obra de Centelles, grandiosa, de fotografies de la guerra civil, que ell mateix va impedir que caigués en mans franquistes i per tant anés a l'Archivo del Espolio a Salamanca, finalment hi anirà. El Pare Centelles s'hauria posat les mans al cap davant d'aquest fet i ho hauria cremat tot.
Els germans Centelles han apostat per enriquir-se en comptes de pensar en el patrimoni que suposa per Catalunya una obra tan bèstia com aquesta. És el nostre Robert Kappa. Han preferit que vagi allà on el mateix Centelles no volia que anés mai. Es queixen del tracte de la Generalitat de Pujol, que els va ignorar i mai no va valorar l'obra. Centelles era del PSUC i això al govern Pujol es veu que no agradava gaire. En fi, actualment el conseller Joan Manel Tresserras d'ERC, estava fent gestions per aconseguir aquets arxiu, oferia 500.000 euros, exposicions i un premi de fotografia amb el seu nom. Han preferit els 700.000 euros que oferia el ministeri, i el més greu de tot, que ho portin a Salamanca. Quin insult.
Tenien por que la Generalitat ho declarés patrimoni Nacional i per tant no pogués sortir de Catalunya. Quina colla de ments petites, mare meva. Com es pot ser tant mesquí?
L'espoli no ha cabat companys, continua. Alguns es queixen que la Generalitat oferia poc. Jo els hi responc que la Generalitat té uns recursos limitats i a sobre hem d'aportar diners al Ministerio i ells no ens n'aporten ni un.
Finalment la família Centelles ha demanat que les fotos no s'exposin a Catalunya, presos per la ràbia en veure que la gent els insulta pel carrer per tal traïdoria. I què s'esperen, que la gent els aplaudeixi? Han dit que s'estan pensant de marxar de Catalunya. Els hi recomano que vagin a viure a Salamanca, concretament al carrer on hi ha el Archivo de la Memoria, el carrer de l'Espolio (quins collons que hi hagi un carrer amb aquets nom!)