dilluns, 7 de desembre de 2009

Millor sols que mal acompanyats


Ara que per fi arriba el fred, les tortugues de terra s'enterren uns 30 cm i hivernen gairebé aturant del tot el seu metabolisme fins ben bé el març. Quan arriba la primavera surten de l'amagatall i el primer que fan és perseguir la femella i fecundar-la tantes vegades com sigui possible. I després a menjar, però primer el que dicta la natura. Al cap d'un mes la femella fa un clot i hi enterra uns tres ous, que abandona per sempre més. Tres mesos més endavant, coincidint amb les pluges del setembre, les petites tortuguetes surten de l'ou i es troben soles al món. Només en sobreviuen un 30% en llibertat. En captivitat aquest percentatge s'apropa al 100%. El més curiós de tot és la gran diferència amb els mamífers com nosaltres. Quan naixem necessitem la mare (i el pare), i d'ella ens n'alimentem. I fins que no han passat un bon grapat d'anys no som capaços de valdre'ns per nosaltres sols. Evidentment la societat d'avui dia no és la de fa milers d'anys i les coses han canviat molt, però ja enteneu què vull dir. La dependència dels progenitors que tenim al néixer ens fa febles, però quan ja som adults estem preparats per afrontar el món que ens envolta sols, o almenys aquest és l'objectiu.

Hi ha qui creu que els catalans no estem preparats, que necessitem la tutela d'algú més gran i experimentat per ensenyar-nos el camí bo i formar-nos com a futurs adults. El problema és que aquesta dependència i tutelatge semblen no tenir fi. Ens volem, per sempre, com a eterns adolescents. Catalunya fa anys que és gran per anar sola pel món. Ja hi va anar i amb molt d'èxit. Per alguna cosa es deia que els peixos de la Mediterrània duien les quatre barres al llom. La fi d'aquesta esplendor va ser dramàtica. Deixant de banda la pèrdua del llinatge de reis catalans i la unió dinàstica amb Castella, la invasió i ocupació per part de castellans i francesos va ser desastrosa. Seguim pagant les conseqüències d'aquella desfeta.

Catalunya porta masses anys subjugada i sense dret a decidir què vol ser. Tres-cents anys no són pocs, i que encara estiguem a l'Estat Espanyol ens fa adonar que l'empresa d'esdevenir lliures no és gens senzilla. Molts d'altres ho han provat i han fracassat. Però cadascun d'ells ha contribuït d'una manera o d'una altra augmentar aquest sentiment de voler anar sols pel món.

Catalunya cada cop més vol el divorci i això s'evidencia amb l'onada de consultes per la independència que s'estan esdevenint per tot el territori. Castellar no n'és l'excepció, i el proper dia 13 els castellarencs i castellarenques estem cridats a opinar sobre aquest matrimoni tan contraproduent. Votar és l'expressió més pura de la democràcia, demostrem que som una societat avançada que vol dir la seva i opinar sobre un tema tan important pel nostre futur. No val la pena continuar un matrimoni on en sortim tan perjudicats. El divorci és la millor opció.

Oriol Papell i Torres

*article publicat a la columna de la Res Pública del setmanari Forja