L'anglès és important, diuen!

He de confessar que des de ben petit la llengua anglesa no ha estat el meu fort. Suposo i dedueixo que el fet que durant l'EGB la formació en anglès que vaig rebre, la podria qualificar de pèssima, va consistir molts anys en fer un cop rere l'altre "a window, an apple, a moto, etc.." i repetir fins la sacietat el present simple, past simple i present continous, alguna cosa hi deu tenir a veure. De fet molts cops em pregunto com és possible que després de tants anys d'anglès a l'escola els alumnes no sortissin amb un nivell prou bo com per parlar-lo sense problemes. Només cal mirar el nostre entorn, el nivell d'anglès és molt baix, tot i que les noves generacions ja el parlen molt més, sobretot a Catalunya, però no gràcies a l'escola, sinó gràcies a les acadèmies d'anglès on s'apunta tot déu o les escoles oficials d'idiomes. Algú hauria de reflexions com és possible que per saber anglès el de l'escola serveixi de ben poc.
La gent aprèn anglès a les acadèmies, com deia, i als milers de sèries que molta gent (jo mateix) miren en anglès (amb subtítols, tot sigui dit, encara que els recomano en anglès). El panorama és aquest, l'anglès encara és pèssim a la nostra societat però mica en mica (molt a poc a poc) va guanyant posicions i pes. Jo l'altre dia vaig fer un examen d'anglès una mica estrany, no és el típic examen de Cambridge (First, advanced, proficiency, etc...), sinó un examen només oral (speaking) del nivell 7 Trinity College of London (diria que és d'Oxford). El vaig aprovar. És evident que calen solucions a aquest problema amb l'anglès i l'educació. De fet, una de les meves idees pel futur Estat català és que la llengua vehicular sigui el català, evidentment, la llengua nacional, però com a llengua estrangera s'aprengui l'anglès, i en tot cas una tercera llengua, per fer més cultes els nostres ciutadans, a escollir entre moltes (alemany, xinès, italià, francès, castellà, japonès, portuguès, rus...). Tant de bo sigui així.

Però la reflexió que faig no és si la nostra societat sap anglès o no, sinó com ens han fet creure que l'anglès és necessari, sense cap llei ni norma ni res semblant. El bombardeig diari que rebem és que el món es comunica en anglès, i a dia d'avui, és cert. Sempre hi ha els típics que defensen el castellà com a segona llengua mundial, però s'equivoquen, el castellà ocupa un tercer lloc, darrere l'anglès i el xinès mandarí, líder amb 900milions de parlants. La gràcia de l'anglès és que és la llengua de la primera potència mundial, EUA, i és la llengua de la ciència i la tecnologia (amb el castellà no passa), claus per ser líders de veritat, a part que l'anglès és la llengua d'alguns països i no està només circumscrit a una ària concreta, com passa a la Xina.
En tot cas, com deia, l'anglès és important a dia d'avui per comunicar-te amb el món, però també hem de vigilar que amb aquesta excusa no sigui una manera suau i mig d'amagat d'acabar arraconant les nostres llengües. Al món li feia falta una llengua universal, el pobre Zamenhoff ho va provar amb l'esparanto, però diria que no se n'ha sortit. Ell volia que la llengua fos nova i no patrimoni d'algú en concret com passa ara amb l'anglès. Volia que fos de tots. En fi, no se'n va sortir. El gegant anglès truca a la porta i sembla ser que li hem obert de bat a bat. Música, cinema, tecnologia, ciència... tot té la marca de l'anglès, i cada dia més.
L'anglès és important i que un país tingui uns alts índexs de gent que el sap parlar vol dir que aquell país serà competitiu i a l'alçada d'aquest món global, però no oblidem que aquí tenim una llengua pròpia i també cal protegir-la, però sobretot, parlar-la.

A reveure, company

A la gran majoria d'enterraments als que he anat (que han estat més aviat pocs), el sector predominant de població assistent era de mitjana edat - gran. Bàsicament, perquè qui ens havia abandonat era d'edat avançada. L'últim enterrament al que vaig assistir, la majoria érem gent jove, massa jove.

Fa uns dies, quan em van dir que en Jordi ens havia deixat, em vaig quedar glaçat, no m'ho podia creure. El coneixia de l'organització juvenil on milito. Havíem passat moltes estones junts en consells nacionals, congressos, actes diversos i sobretot, a l'Acampada Jove. Un maleït accident de trànsit ens l'havia pres, per sempre. Vaig passar un parell de dies bastant sensible amb el tema, pensar en ell em feia venir llàgrimes als ulls. No li tocava, amb només 23 anys tenia molta vida per recórrer, se'm feia dur que no veuria aquell company mai més.

A l'enterrament, com deia, hi havia una majoria aclaparadora de joves. Companys de partit, amics, companys d'estudis, familiars, amics de familiars... hi érem tots. Una cerimònia que va ser molt bonica, amb parlaments de la mare (quina dona tan valenta), dels amics, lectures de poemes i cançons que li agradaven. L'estelada cobria el fèretre, recordant que l'objectiu del meu amic era la llibertat del país. He de confessar, que l'enterrament em va ser molt útil per poder sentir-me millor. El fet de trobar-me tants amics que passaven per la mateixa situació, va ser com una mena de catarsi col·lectiva. Tots estàvem destrossats, i el fet de poder-nos abraçar sincerament i plorar a l'espatlla de l'altre ens va ajudar molt. I encara va ajudar-hi més el fet que després uns quants anéssim a xerrar una estona junts tot fent un cafè com a ell li agradava fer. Aconseguir parlar d'ell i recordar-lo amb un somriure era un objectiu que havíem d'assolir per la nostra salut emocional.

No és fàcil perdre un amic, què us he de dir. Però no em negareu que a certes edats ja no és tan dur, ja s'ha viscut una bona part de la vida i experiències vàries, i en certa manera, tots tenim interioritzat que ja toca. A un noi de 23 anys no li toca abandonar-nos, no és just. Tots els projectes que tenia amb la seva xicota, amics, feina, etc... se n'han anat en orris. Hi ha una frase que defineix molt bé la situació: cap pare o mare, hauria d'enterrar als seus fills. I així és. Jordi, no t'oblidaré mai i mentre això passi, seguiràs viu en els meus records. Tenim un cafè pendent, no ho oblidis.

Oriol Papell i Torres

* article publicat a la columna de la Res Pública del setmanari cultural FORJA

Resultat enquesta: Què et sembla en Rafa com a nou candidat?

Ja tenim el resultat de l'enquesta, que fa dies que no l'actualitzo i ja va tocant. El resultat destaca per la majoria de gent que creu que el nou candidat feia falta, seguit d'aprop pels que no el coneixien de res i ara començaran a saber qui és i per últim els que creuen que no aportarà cap canvi. Cal destacar que ningú diu que no li agradi gens. En tot cas, ja l'anireu coneixent i podreu decidir millor si és un candidat que cal i fins i tot us podreu plantejar de votar-lo!:

No el conec de res	4 (33%)
És el candidat que feia falta!	6 (50%)
No m'agrada gens	0 (0%)
No aportarà cap canvi	2 (16%)

Ja hi ha la següent enquesta, us animo a tots a participar-hi: A qui votaràs el proper 28N a les eleccions al Parlament de Catalunya?

Un adéu molt amarg

Fa unes hores que m'han donat la mala notícia i segueixo plorant sense poder parar. M'ha impactat molt, Jordi. Sempre creus que estàs preparat per aquestes coses, però quan t'hi trobes de ple no hi ha manera d'afrontar-ho. Havíem viscut bons moments a les JERC, compartíem militància, projecte, país. Ha estat molt dur saber que ens has deixat per un maleït accident de trànsit. No és gens just que la gent bona, la que val la pena, ens deixi d'aquesta manera. Sempre he detetestat allò que es diu de la gent que ens abandona, sempre amb bones paraules carregades d'hipocresia, però no és el teu cas. Eres bona persona, un noi treballador, que sempre tenia un somriure, o unes bones paraules a punt. No podràs veure el nostre país lliure, i t'ha faltat ben poc. La teva pèrdua, malgrat el dolor, ens anima a seguir lluitant per la llibertat del país on tants esforços i esperances vas abocar. Poques coses més puc dir, no em surten. Que algú amb 23 anys ens abandoni d'aquesta manera no hauria de ser un fet normal, et faltava molta vida per viure. Les mostres de solidaritat, amargor ,dolor, però de total estima dels que t'envoltaven, ens ajuden a tirar endavant, entre tots ens hem de fer costat per superar aquest moment tan dur. Ho farem per tu, Jordi, perquè sabem que és el que voldries, que seguíssim lluitant amb un somriure ben gran. No t'oblidaré mai. Descansa en pau.

PD: recordaré molt de temps el comiat que t'hem fet avui al Tanatori de la Vall d'Hebron, la teva família, amics i coneguts. Una cerimònia amb parlaments, cançons i llàgrimes pel teu record. Reconec que m'ha anat molt bé veure a tants companys de les JERC, abraçant-nos i parlant de tu, recordant-te, i perquè no, amb un somriure als llavis. Jordi, tenim pendent un cafè. Fins aviat.

Presentació del Nou Candidat d'ERC

El dia 30 de setembre la secció local d'ERC Castellar farà la presentació pública del nou candidat d'Esquerra a les eleccions municipals.

El nostre candidat, Rafa Homet i Ventayol, és mestre a una escola d'educació especial a Sabadell, de sempre ha estat una persona molt vinculada al teixit associatiu del poble: Centre Excursionista de Castellar, Colla de Gegants de L'Esbart Teatral, primer president de l'AMPA de l'escola “el Sol i la Lluna”...

L'actual president de la Secció Local d'Esquerra és un home que fa temps que manté una visió molt clara del país que vol i del poble que desitja, treballant activament per la independència de la nació.

La seva és la visió d'un poble viu, organitzat, amb una xarxa social enfortida, amb propostes pròpies per una economia globalitzada, amb un paisatge que respongui a un ús sostenible de l'agricultura i del bosc, un poble que faci bandera de l'educació i la cultura. Un poble que faci de la seva cultura popular la tarja de presentació davant el món.

A l'acte hem volgut que ens hi acompanyi Jaume Perarnau, alcalde de Calders, com a referent d'alcalde molt proper a la gent, amb visió de futur i amb idees molt clares de país, i Oriol Junqueras, eurodiputat de l'Aliança Lliure Europea al Parlament Europeu, com a paradigma de “sabent d'on venim, saber on volem anar”. Una persona que coneix pam a pam el territori i l'explica en un món globalitzat.

Ens agradaria poder comptar amb la vostra presència, hi sou tots convidats.

Discurs 11 de setembre, a càrrec de Rafa Homet

Enguany i encara que sembli mentida, no m'ha tocat a mi fer el discurs de l'11 de setembre. No és que no m'agradi, però canviar de cara alguna vegada no és pas dolent. I enguany ho ha fet en Rafa Homet, el nou candidat d'ERC a l'alcaldia de Castellar. Amb el seu permís i robant-li la foto del seu bloc, aquí el teniu:

11 de setembre'10

De nou ens trobem al carrer de les Roques en el marc de la diada nacional de Catalunya. Una Diada necessàriament reivindicativa fins que no puguem decidir, com a poble, allò que volem ser. Reivindicativa, com la mateixa raó de ser de catalans i catalanes, obstinats en ser i en existir malgrat tot. I, francament, si encara som aquí, si malgrat la història encara volem ser aquí, no podem tenir cap dubte de que arribarem a decidir què volem continuar sent. Joan Manuel Tresserras, Conseller de Cultura, recordava que “els titulars són sempre l’excepció, el dia a dia de la gent mai no és notícia” I aquest dia a dia, aquesta pedra picada a l'ombra dels titulars, ens ha dut on som.

L'independentisme ha fet un salt qualitatiu sense precedents en només un any.

El 13 de setembre passat, Arenys de Munt organitzava la primera Consulta Popular per la independència, amb triomf aclaparador de la democràcia i el joc cívic. Darrera seu han seguit 465 municipis més, i l'onada continua. Avui mateix es fan consultes a Alfarràs i a Sant Martí de Riucorb.

Castellar no n'ha estat una excepció. El 13 de desembre el nostre poble es va afegir a la primera onada de consultes, amb excel·lents resultats d'organització i participació i amb una contundent victòria d'aquelles persones que creuen que Catalunya ha d'esdevenir un estat de dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea.

No és sense aquesta organització de la societat civil que s'entén la manifestació massiva del 10 de juliol. Una manifestació que, sota el lema “som una nació, nosaltres decidim” va esdevenir un gran clam independentista. Un aquelarre independentista, en afortunades paraules d'un líder democristià.

Una manifestació que va posar en clar allò que ja intuíem: una part molt important i significativa de la societat catalana no en té prou amb l'autonomia i vol anar més enllà, fins a esdevenir un estat. Democràticament i amb total normalitat.

No hem arribat aquí per casualitat, tampoc. Fa set anys es va iniciar una aposta política arriscada, sumar esforços amb tots aquells que deien que calia anar més enllà, encara que només fos una mica més enllà, per a redactar un nou marc jurídic per a Catalunya, malgrat no fos la Constitució que volem fer. La reforma de l'estatut d'autonomia ha estat la prova del cotó. I el cotó ha sortit ben brut. L'Estat Espanyol no accepta federalismes ni concerts. O juguem amb les seves normes o ni hi juguem. I ha estat arrel d'això que molta gent ha vist per primer cop la realitat de l'espoli fiscal, que Espanya és crisi i un mal negoci. Ha estat arrel de comprovar fins on arribar la democràcia a l'Estat Espanyol que s'ha entès que per a federar-se en calen dos. Ja no hi fem res, a Espanya. Res més que pagar i rebre garrotades en forma de sentències del constitucional i del defensor del pueblo. Del seu, de pueblo.

I continua l'hora de la societat civil, del poble. Ara és el moment que els independentistes fem un doble esforç per tal d'esdevenir rellevants als càrrecs de la societat civil. A les entitats cíviques i culturals, a les associacions de mares i pares, a les empresarials, als sindicats. Hem d'esdevenir estructura d'estat a tots els àmbits de la vida quotidiana. Quan la gent que el 10 de juliol va sortir de casa per anar a manifestar-se lideri sindicats, foments i associacions, la partida estarà guanyada.

Aquí, al carrer de les Roques, retem homenatge a totes aquelles persones que van lluitar, pagant sovint un preu molt alt, per la defensa del nostre país, de manera ferma i valenta. No som ni tan forts ni tan valents com moltes de les generacions que han resistit quan no hi havia cap esperança. Però volem ser, i per això ens refermem en continuar treballant, en les nostres activitats i en les nostres actituds cap al progrés social, la sobirania popular i la independència.

Castellarencs i castellarenques:

Visca Catalunya lliure!

Resultat enquesta: Quin és el camí després de la sentència de mort de l'estatut?

Ja hi tornem a ser, el blog torn a agafar força ara al setembre i aprofitant aquest dia de vaga que em dóna una mica de temps de fer les meves coses. El resultat de l'enquesta crec que és bastant clar, dels meus lectors és evident que una gran majoria té clar que el camí que ha d'emprendre Catalunya és el de la pròpia llibertat, com a Estat Lliure en el sí d'Europa. L'estat federal és impossible i inexistent, aquell qui us vengui aquesta pastanaga o us menteix o és un ingenu. En tot cas pregunteu-li quines accions planteja per formar la federació, com la vol i si respon una reforma de la constitució podeu donar la xerrada per acabada. Reformar la constitució amb una majoria aclaparadora del PSOE i PP no pot comportar res més que una reculada bestial i lamentable per Catalunya. Estat Federal, descartat. Ni esmento els que ha votat regió espanyola, viuen en un altre món paral·lel. M'ha semblat curiós que ningú votés la situació que tenim ara, l'autonomia i el cafè per tothom. Amb el que dedueixo que els que han votat regió espanyola segurament ho han fet en conya. Aquí teniu els resultats:

Autonomia	0 (0%)
Estat Federal	4 (10%)
Independència	28 (73%)
Regió Espanyola	6 (15%)

Ja podeu votar a la propera enquesta (a partir de dijous a la nit): Què et sembla en Rafa com a nou candidat d'ERC?

Pengeu l'estelada al balcó!

Com és tradició per Festa Major, els ciutadans pengem la senyera i/o la bandera de la vila a les nostres finestres i balcons. A més a més, a Castellar cada any tenim la curiosa coincidència que la nostra festa gran coincideix amb la Diada Nacional de Catalunya, el recordatori d'una derrota que encara patim des de 1714, però malgrat tot encara hi som i per això la podem commemorar. Com sabeu, per la Diada, també és costum penjar la senyera. Alguns ciutadans, però, fa uns anys que no pengen la senyera, sinó que pengen la bandera de “combat” dels catalans, l'estelada, símbol de lluita fins a esdevenir un estat lliure a Europa, un Estat català. Enguany, després de la sentència de l'estatut per part del Tribunal Constitucional Espanyol, s'han escalfat més els ànims i ha estat la gota que ha fet vessar el got per fer esclatar el sentiment independentista. Ho vam poder comprovar a la manifestació del passat i emocionant 10 de juliol, on més d'un milió de catalans vam sortir a manifestar-nos contra aquesta ingerència sobre la voluntat dels catalans i reclamant el dret a decidir si volem constituir-nos com a estat lliure i independent. Aquest fet també va provocar una guerra de banderes inusual, ja que la gran manifestació va coincidir amb la victòria de la selecció de futbol dels espanyols. Era i encara és habitual veure balcons amb alguna estanquera rodejada d'estelades i senyeres dels veïns del voltant. Ha arribat el moment de mullar-se i agafar posicions. Ha arribat l'hora de decidir i triar quin futur volem pel nostre país. S'ha demostrat d'una vegada per totes, que el federalisme no existeix a l'estat espanyol i és una empresa impossible, qui vulgui continuar venent la moto federal us vol enganyar o simplement és un il·lús, amb Espanya això és impossible, no es pot entendre a ella mateixa de cap altra manera que com una cosa única i uniforme, la diferència li fa nosa, no la tolera. Així doncs, i com us deia, és el moment de posicionar-se sobre el nostre futur com a poble, i sovint es fa amb la cosa més elemental de totes, allò que ens identifica en una comunitat, els símbols. Una bandera és el símbol més primari d'una nació. Per tant, us demano, a tots aquells que estimeu el país i en voleu un futur com cal, que no és cap altre que el desenvolupament màxim com a nació amb un estat propi, que pengeu aquests dies de festa major i de Diada, l'estelada ben visible, per recordar que als catalans ningú ens trepitja i que som aquí més vius que mai. Som més dels que ens pensem, fem-nos visibles al màxim

Oriol Papell i Torres

* article publicat a la columna de la Res Pública del setmanari cultural Forja.

Va de música: Ivette Nadal

Torna aquesta secció del meu blog que parla de música. Què millor que per aquests dies estivals en què fa una calor espatarrant i al dia següent fot un diluvi de ca l'ample? Ja us havia parlat de la veu d'aquesta noia de Granollers en un article passat. La seva veu és de les que enamora, i com ella em va escriure a la dedicatòria que em va signar al seu disc, la seva música et fa brillar els ulls. L'Ivette ha tret un nou disc, a l'esquena d'un elefant, i estic a punt de comprar-me'l, regal del meu sant per part de ma germana (era el 23 de març, però el disc encara no havia sortit). Molt recomanable, de veritat, i passegeu-vos pel seu web i podreu escoltar totes les cançons. En fi, aquí us deixo una de les cançons d'aquest fabulós disc, aquesta noia no decep mai, les seves lletres són pura poesia i la seva veu, encisadora. I de regal us poso la versió que ha fet dels Creedence - Have you ever seen the rain? Gaudiu-la.

Ivette Nadal - A cent o cent vint (enllaç)

A cent o cent vint

Avui m’he despertat quan el llit era buit
i amb mal de cap matinal
no recordo que vaig fer ahir.

He pujat dins el cotxe
i em deixo conduir,
desprès d’una nit d’impaciència,
paciència i molt de mar.

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

Dins el mirall
no hi ha flors que fan estiu
hi ha uns ulls que he fet meus,
que no ho són i que no ho seran mai.

Promeses i enganys
amb copes de nit,
abraçades que abrasen,
però sempre tot té un fi.

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

A cent
o a cent vint
Vincent Van Gogh
Charlot, Chaplin,
a cent.

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

Avui m’he despertat quan el llit era buit
i amb mal de cap matinal
no recordo que vaig fer ahir.

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

A cent
o a cent vint
Vincent Van Gogh
Charlot, Chaplin,
a cent.

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

A cent
O a cent vint
Vincent Van Gogh
Charlot, Chaplin,
a cent.

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

Ivette Nadal - Has vist la Pluja? (enllaç)

Has vist la Pluja?

Ja fa temps algú em va dir
Si hi ha calma vol dir que
ja no, no pot trigar a ploure avui
Quan s'acabi tot això
el sol tornarà brillar
i no, no ens deixarà a les fosques
Digue'm si no
has vist ploure mai de nit?
Digue'm si no
has vist ploure a mig matí
en dies assolellats?
Ja fa dies que aquest sol
esta fred i encara plou
ja no! no pot trigar a fer calor
sempre em sembla que és igual
el món gira, amunt i avall,
i no, ningú no ho atura
Digue'm si no
has vist ploure mai de nit?
Digue'm si no
si no has vist ploure a mig matí
en dies assolellats?
Si
Digue'm si no
has vist ploure mai de nit?
Digue'm si no
has vist ploure a mig matí
en dies assolellats?

Una mica de tot

Fa temps que no escric com el Déu d'en Duran i Lleida mana, suposo que es deu al període estival que ho alenteix tot. També és degut a fer massa coses que et treuen temps i ganes per fer-ne de més petites. En tot cas, he anat penjant els escrits que publicava als mitjans locals i el blog no ha estat del tot adormit. I l'enquesta segueix ben viva.
Podríem començar per la sentència no? Després de quatre anys esperant finalment el Tribunal Constitucional, per fi, ha dictat sentència. Com alguns fa temps que anem avisant, la retallada seria insultant. Jo vaig ser dels que va votar que NO a aquest estatut perquè la retallada que ja va patir al congrés espanyol va ser una presa de pèl (feta per CIU i PSOE, no ho oblidem mai). Però sóc demòcrata per davant de tot i el poble de Catalunya va acceptar aquest estatut i per tant, ho acato. Per això em sembla intolerable que el TC toqui ni una sola coma del que el poble ha votat. Qui ho relativitzi dient que són les regles no en té ni idea de democràcia. Cap tribunal, cap, està per sobre de la voluntat popular. Per això no acato la sentència i demano a tothom que no acatin res del que dicta la sentència de la vergonya.
Em va fer gràcia i tot, veure com algú com en Montilla digués el que deia. Això de posar al PSC-PSOE al govern té avantatges com aquestes, ja pot governar l'amic ZP, ja, que reben igual. Segur que molts socialistes han obert els ulls i se n'han adonat que pel sol fet de ser catalans rebem per totes bandes, sense excepció. Benvinguts aquest 30% de votants socialistes que votarien sí a la independència. En Montilla va fer unes declaracions que suposo que uns minuts després se'n deuria penedir. Va convocar a tothom a manifestar-se el dia 10 de juliol...però greu error, ho va fer convocant-los a una manifestació organitzada per Òmnium Cultural, entitat que per sort no controlen. OC feia un any que organitzava aquesta manifestació preveient la retallada. Amb la col·laboració d'entitats i partits... tots menys el PP, el PSC-PSOE i aquell grupuscle de no-nacionalistes. Doncs els senyors socialistes exigien un canvi en el lema de la manifestació, que era ideal, Som una Nació, Nosaltres Decidim. Decidir deu fer por... o el fet de ser una nació? qui ho sap. En fi, la manifestació va ser un èxit espectacular, d'aquells dies inoblidables a la teva vida i que passaran a la història. Des de Castellar vam organitzar dos autocars i els vam omplir de sobres. El millor de tot era escoltar independència constantment entre tota la gent. Es pot dir que el catalanisme ha fet el tomb de veritat, ha deixat enrere l'autonomisme i ja és majoritàriament independentista. No vaig sentir ningú cridar estatut ni federalisme, crec! Els independentistes vam aconseguir el nostre objectiu, convertir la manifestació en independentista. En podem estar orgullosos. No queda cap més via, la via del mig ha estat tallada de soca-rel. O ens constiutim en un estat català a Europa o ens dissolem en l'integrisme espanyol. Jo ja he triat, i tu?
Què ha passat després? doncs que la majoria de partits han fet el sord i no han entès res. Potser és tot massa precipitat per aquestes eleccions. En aquestes és molt provable que no s'apreciï aquesta pujada independentista perquè hi intervenen molts factors. Per exemple, l'independentisme puja i ERC baixa. Per què? Home, alguns errors deu tenir i això de pactar amb els socialistes en deu ser una causa major. És el preu que ha de pagar per haver contribuit a normalitzar l'independentisme i fer-lo transversal. L'independentisme ja no és només d'ERC, ara n'hi ha a les bases de tots els partits, en alguns més que altres. Continua sent, això sí, l'únic partit que es declara independentista al Parlament. Com deia, l'independentisme puja i CIU, també! Puja el partit de l'autonomisme ambiciós. Això sí que és una galleda d'aigua calenta eh? Motius? em temo que també senzills. Pel simple rebuig al tripartit. CIU és l'alternativa amb capacitat per poder accedir al govern i és el que més s'apropa a l'independentisme sense ser-ho. A part daixò estan apareixent tot de partits i plataformes netament independentistes que no en volen saber res d'ideologies i volen procalamar la independència sense més. També ha d'existir aquest independentisme, crec que és positiu. Que treguin representació ja és un altre tema. I també és un altre tema si no treuen majoria i han d'estar-se quatre anys al parlament. Què votaran? això és una incògnita. A mi m'agradaria saber què votarien en temes claus, per mi, com l'educació pública, el rebuig a la MAT, a l'abocador nuclear, l'impost de succecions i un llarg etcètera. No ho sabem, diuen que donaran llibertat de vot i ja em perdonareu, però actualment votem llistes de partits (que s'ha de canviar) i les votem a una, i per tant, jo voto sabent més o menys per on aniran els trets.
En fi, a les properes eleccions veurem com van les coses i potser ens endurem sorpreses. Però jo crec que tot ha estat massa precipitat i no es veurà reflectit, encara. Ho veig més clar a les properes eleccions, d'aquí 4 anys (a algú li sona la data?) on crec que finalment hi haurà el tomb que ens portarà a la llibertat. Jo ja començo a dir adéu, a no ser que se'm passi i no me n'adoni!
Adéu Espanya! Hola Europa!