És un d'aquells dissabtes ben assolellats, en plena primavera, d'aquells dies que no saps si anar amb màniga curta o agafar una jaqueta, que ja se sap que en aquesta època tan bon punt fa calor com fa una mica de fresca. Surto de casa i vaig cap a l'Espai Tolrà, en tres minuts m'hi planto i baixo per les escales cap a l'andana de l'estació. La freqüència de trens en dissabte és d'un tren cada dotze minuts, sort que van fer les noves cues de maniobra a l'estació de Plaça Catalunya de Barcelona, això va permetre reduir les freqüències a la meitat. Observo la gent que espera el tren com jo, hi veig unes quantes cares conegudes. Quants d'aquests fa anys agafaven el cotxe i ara s'han apuntat al tren? M'és igual, ho celebro.
He quedat amb un amic de Granollers, fa dies que no ens veiem i hem trobat el forat per fer-ho. Se sent un soroll de fons inconfusible, és el soroll de les rodes del tren que freguen la via. S2 Barcelona, anuncien els altaveus. Entro al vagó i m'assec, els Ferrocarrils de la Generalitat segueixen sent com sempre, hi ha coses que no canvien mai, còmodes en seients i amb interiors amables visualment, i puntuals, és clar! La desaparició de RENFE i ADIF ho va canviar tot. Som unes 10 persones al meu vagó, la meitat llegeixen el diari o un llibre electrònic. El tren engega i durant una bona estona anem per sota terra, passant l'estació del Pla de la Bruguera, que va comportar un canvi en el polígon que ni ens podíem imaginar. Vam fer bé, entre tots, de lluitar per un bon aparcament. La resta, tot va venir sol. Anys enrere no hauria dit mai que travessaria el riu Ripoll sobre un viaducte amb tren. Està esplèndid des que es va convertir en parc fluvial i el vam dignificar. Els diumenges és ple a vessar de gent que hi ve a voltar.
Arribem a Sabadell i després de passar un parell d'estacions baixo a Sabadell Plaça Major. Agafo unes escales i vaig a parar a l'andana de la nova línia Terrassa – Granollers. El somni de connectar les dues capitals del nostre Vallès amb Granollers fa anys que es va fer realitat. Amb la independència va venir tot rodat, teníem diners per fer tot allò que només eren projectes i sembla que el fet de ser un estat ens va unir a tots (per fi!) en allò que feia falta de debò al país, unes bones infraestructures que fessin de xarxa al territori. Quan pujo al tren ja no conec a ningú. Podria haver agafat la línia orbital Mataró – Vilanova i la Geltrú, que és més ràpida, però com que tinc temps i m'agrada el recorregut m'he decidit per la calma. Tornem a travessar el Ripoll, aquí també fa anys que el van dignificar. Polinyà hi ha guanyat molt amb aquesta línia i salten a la vista els canvis i millores urbanes. Per no parlar de Palau, que s'ha convertit en un node de connexió entre dues línies i ha fet un salt espectacular.
El tren arriba a Granollers Centre. El meu amic m'espera a la sortida i ens fem una bona abraçada. Qui m'hauria dit anys enrere que hi hauria hagut tots aquests canvis? Amb el meu amic comentem la nova ximpleria que ha fet el govern, però la part positiva és que només en tenim un, i és el nostre.
Oriol Papell i Torres
* Article publicat a la columna de la Res Pública del setmanari cultural La Forja
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada