Presentació del Nou Candidat d'ERC

El dia 30 de setembre la secció local d'ERC Castellar farà la presentació pública del nou candidat d'Esquerra a les eleccions municipals.

El nostre candidat, Rafa Homet i Ventayol, és mestre a una escola d'educació especial a Sabadell, de sempre ha estat una persona molt vinculada al teixit associatiu del poble: Centre Excursionista de Castellar, Colla de Gegants de L'Esbart Teatral, primer president de l'AMPA de l'escola “el Sol i la Lluna”...

L'actual president de la Secció Local d'Esquerra és un home que fa temps que manté una visió molt clara del país que vol i del poble que desitja, treballant activament per la independència de la nació.

La seva és la visió d'un poble viu, organitzat, amb una xarxa social enfortida, amb propostes pròpies per una economia globalitzada, amb un paisatge que respongui a un ús sostenible de l'agricultura i del bosc, un poble que faci bandera de l'educació i la cultura. Un poble que faci de la seva cultura popular la tarja de presentació davant el món.

A l'acte hem volgut que ens hi acompanyi Jaume Perarnau, alcalde de Calders, com a referent d'alcalde molt proper a la gent, amb visió de futur i amb idees molt clares de país, i Oriol Junqueras, eurodiputat de l'Aliança Lliure Europea al Parlament Europeu, com a paradigma de “sabent d'on venim, saber on volem anar”. Una persona que coneix pam a pam el territori i l'explica en un món globalitzat.

Ens agradaria poder comptar amb la vostra presència, hi sou tots convidats.

Discurs 11 de setembre, a càrrec de Rafa Homet

Enguany i encara que sembli mentida, no m'ha tocat a mi fer el discurs de l'11 de setembre. No és que no m'agradi, però canviar de cara alguna vegada no és pas dolent. I enguany ho ha fet en Rafa Homet, el nou candidat d'ERC a l'alcaldia de Castellar. Amb el seu permís i robant-li la foto del seu bloc, aquí el teniu:

11 de setembre'10

De nou ens trobem al carrer de les Roques en el marc de la diada nacional de Catalunya. Una Diada necessàriament reivindicativa fins que no puguem decidir, com a poble, allò que volem ser. Reivindicativa, com la mateixa raó de ser de catalans i catalanes, obstinats en ser i en existir malgrat tot. I, francament, si encara som aquí, si malgrat la història encara volem ser aquí, no podem tenir cap dubte de que arribarem a decidir què volem continuar sent. Joan Manuel Tresserras, Conseller de Cultura, recordava que “els titulars són sempre l’excepció, el dia a dia de la gent mai no és notícia” I aquest dia a dia, aquesta pedra picada a l'ombra dels titulars, ens ha dut on som.

L'independentisme ha fet un salt qualitatiu sense precedents en només un any.

El 13 de setembre passat, Arenys de Munt organitzava la primera Consulta Popular per la independència, amb triomf aclaparador de la democràcia i el joc cívic. Darrera seu han seguit 465 municipis més, i l'onada continua. Avui mateix es fan consultes a Alfarràs i a Sant Martí de Riucorb.

Castellar no n'ha estat una excepció. El 13 de desembre el nostre poble es va afegir a la primera onada de consultes, amb excel·lents resultats d'organització i participació i amb una contundent victòria d'aquelles persones que creuen que Catalunya ha d'esdevenir un estat de dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea.

No és sense aquesta organització de la societat civil que s'entén la manifestació massiva del 10 de juliol. Una manifestació que, sota el lema “som una nació, nosaltres decidim” va esdevenir un gran clam independentista. Un aquelarre independentista, en afortunades paraules d'un líder democristià.

Una manifestació que va posar en clar allò que ja intuíem: una part molt important i significativa de la societat catalana no en té prou amb l'autonomia i vol anar més enllà, fins a esdevenir un estat. Democràticament i amb total normalitat.

No hem arribat aquí per casualitat, tampoc. Fa set anys es va iniciar una aposta política arriscada, sumar esforços amb tots aquells que deien que calia anar més enllà, encara que només fos una mica més enllà, per a redactar un nou marc jurídic per a Catalunya, malgrat no fos la Constitució que volem fer. La reforma de l'estatut d'autonomia ha estat la prova del cotó. I el cotó ha sortit ben brut. L'Estat Espanyol no accepta federalismes ni concerts. O juguem amb les seves normes o ni hi juguem. I ha estat arrel d'això que molta gent ha vist per primer cop la realitat de l'espoli fiscal, que Espanya és crisi i un mal negoci. Ha estat arrel de comprovar fins on arribar la democràcia a l'Estat Espanyol que s'ha entès que per a federar-se en calen dos. Ja no hi fem res, a Espanya. Res més que pagar i rebre garrotades en forma de sentències del constitucional i del defensor del pueblo. Del seu, de pueblo.

I continua l'hora de la societat civil, del poble. Ara és el moment que els independentistes fem un doble esforç per tal d'esdevenir rellevants als càrrecs de la societat civil. A les entitats cíviques i culturals, a les associacions de mares i pares, a les empresarials, als sindicats. Hem d'esdevenir estructura d'estat a tots els àmbits de la vida quotidiana. Quan la gent que el 10 de juliol va sortir de casa per anar a manifestar-se lideri sindicats, foments i associacions, la partida estarà guanyada.

Aquí, al carrer de les Roques, retem homenatge a totes aquelles persones que van lluitar, pagant sovint un preu molt alt, per la defensa del nostre país, de manera ferma i valenta. No som ni tan forts ni tan valents com moltes de les generacions que han resistit quan no hi havia cap esperança. Però volem ser, i per això ens refermem en continuar treballant, en les nostres activitats i en les nostres actituds cap al progrés social, la sobirania popular i la independència.

Castellarencs i castellarenques:

Visca Catalunya lliure!

Resultat enquesta: Quin és el camí després de la sentència de mort de l'estatut?

Ja hi tornem a ser, el blog torn a agafar força ara al setembre i aprofitant aquest dia de vaga que em dóna una mica de temps de fer les meves coses. El resultat de l'enquesta crec que és bastant clar, dels meus lectors és evident que una gran majoria té clar que el camí que ha d'emprendre Catalunya és el de la pròpia llibertat, com a Estat Lliure en el sí d'Europa. L'estat federal és impossible i inexistent, aquell qui us vengui aquesta pastanaga o us menteix o és un ingenu. En tot cas pregunteu-li quines accions planteja per formar la federació, com la vol i si respon una reforma de la constitució podeu donar la xerrada per acabada. Reformar la constitució amb una majoria aclaparadora del PSOE i PP no pot comportar res més que una reculada bestial i lamentable per Catalunya. Estat Federal, descartat. Ni esmento els que ha votat regió espanyola, viuen en un altre món paral·lel. M'ha semblat curiós que ningú votés la situació que tenim ara, l'autonomia i el cafè per tothom. Amb el que dedueixo que els que han votat regió espanyola segurament ho han fet en conya. Aquí teniu els resultats:

Autonomia	0 (0%)
Estat Federal	4 (10%)
Independència	28 (73%)
Regió Espanyola	6 (15%)

Ja podeu votar a la propera enquesta (a partir de dijous a la nit): Què et sembla en Rafa com a nou candidat d'ERC?

Pengeu l'estelada al balcó!

Com és tradició per Festa Major, els ciutadans pengem la senyera i/o la bandera de la vila a les nostres finestres i balcons. A més a més, a Castellar cada any tenim la curiosa coincidència que la nostra festa gran coincideix amb la Diada Nacional de Catalunya, el recordatori d'una derrota que encara patim des de 1714, però malgrat tot encara hi som i per això la podem commemorar. Com sabeu, per la Diada, també és costum penjar la senyera. Alguns ciutadans, però, fa uns anys que no pengen la senyera, sinó que pengen la bandera de “combat” dels catalans, l'estelada, símbol de lluita fins a esdevenir un estat lliure a Europa, un Estat català. Enguany, després de la sentència de l'estatut per part del Tribunal Constitucional Espanyol, s'han escalfat més els ànims i ha estat la gota que ha fet vessar el got per fer esclatar el sentiment independentista. Ho vam poder comprovar a la manifestació del passat i emocionant 10 de juliol, on més d'un milió de catalans vam sortir a manifestar-nos contra aquesta ingerència sobre la voluntat dels catalans i reclamant el dret a decidir si volem constituir-nos com a estat lliure i independent. Aquest fet també va provocar una guerra de banderes inusual, ja que la gran manifestació va coincidir amb la victòria de la selecció de futbol dels espanyols. Era i encara és habitual veure balcons amb alguna estanquera rodejada d'estelades i senyeres dels veïns del voltant. Ha arribat el moment de mullar-se i agafar posicions. Ha arribat l'hora de decidir i triar quin futur volem pel nostre país. S'ha demostrat d'una vegada per totes, que el federalisme no existeix a l'estat espanyol i és una empresa impossible, qui vulgui continuar venent la moto federal us vol enganyar o simplement és un il·lús, amb Espanya això és impossible, no es pot entendre a ella mateixa de cap altra manera que com una cosa única i uniforme, la diferència li fa nosa, no la tolera. Així doncs, i com us deia, és el moment de posicionar-se sobre el nostre futur com a poble, i sovint es fa amb la cosa més elemental de totes, allò que ens identifica en una comunitat, els símbols. Una bandera és el símbol més primari d'una nació. Per tant, us demano, a tots aquells que estimeu el país i en voleu un futur com cal, que no és cap altre que el desenvolupament màxim com a nació amb un estat propi, que pengeu aquests dies de festa major i de Diada, l'estelada ben visible, per recordar que als catalans ningú ens trepitja i que som aquí més vius que mai. Som més dels que ens pensem, fem-nos visibles al màxim

Oriol Papell i Torres

* article publicat a la columna de la Res Pública del setmanari cultural Forja.

Va de música: Ivette Nadal

Torna aquesta secció del meu blog que parla de música. Què millor que per aquests dies estivals en què fa una calor espatarrant i al dia següent fot un diluvi de ca l'ample? Ja us havia parlat de la veu d'aquesta noia de Granollers en un article passat. La seva veu és de les que enamora, i com ella em va escriure a la dedicatòria que em va signar al seu disc, la seva música et fa brillar els ulls. L'Ivette ha tret un nou disc, a l'esquena d'un elefant, i estic a punt de comprar-me'l, regal del meu sant per part de ma germana (era el 23 de març, però el disc encara no havia sortit). Molt recomanable, de veritat, i passegeu-vos pel seu web i podreu escoltar totes les cançons. En fi, aquí us deixo una de les cançons d'aquest fabulós disc, aquesta noia no decep mai, les seves lletres són pura poesia i la seva veu, encisadora. I de regal us poso la versió que ha fet dels Creedence - Have you ever seen the rain? Gaudiu-la.

Ivette Nadal - A cent o cent vint (enllaç)

A cent o cent vint

Avui m’he despertat quan el llit era buit
i amb mal de cap matinal
no recordo que vaig fer ahir.

He pujat dins el cotxe
i em deixo conduir,
desprès d’una nit d’impaciència,
paciència i molt de mar.

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

Dins el mirall
no hi ha flors que fan estiu
hi ha uns ulls que he fet meus,
que no ho són i que no ho seran mai.

Promeses i enganys
amb copes de nit,
abraçades que abrasen,
però sempre tot té un fi.

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

A cent
o a cent vint
Vincent Van Gogh
Charlot, Chaplin,
a cent.

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

Avui m’he despertat quan el llit era buit
i amb mal de cap matinal
no recordo que vaig fer ahir.

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

A cent
o a cent vint
Vincent Van Gogh
Charlot, Chaplin,
a cent.

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

A cent
O a cent vint
Vincent Van Gogh
Charlot, Chaplin,
a cent.

Qui s’ha llevat?
O qui se’n va a dormir?
Qui està ferit en el setè pis?

Ivette Nadal - Has vist la Pluja? (enllaç)

Has vist la Pluja?

Ja fa temps algú em va dir
Si hi ha calma vol dir que
ja no, no pot trigar a ploure avui
Quan s'acabi tot això
el sol tornarà brillar
i no, no ens deixarà a les fosques
Digue'm si no
has vist ploure mai de nit?
Digue'm si no
has vist ploure a mig matí
en dies assolellats?
Ja fa dies que aquest sol
esta fred i encara plou
ja no! no pot trigar a fer calor
sempre em sembla que és igual
el món gira, amunt i avall,
i no, ningú no ho atura
Digue'm si no
has vist ploure mai de nit?
Digue'm si no
si no has vist ploure a mig matí
en dies assolellats?
Si
Digue'm si no
has vist ploure mai de nit?
Digue'm si no
has vist ploure a mig matí
en dies assolellats?

Una mica de tot

Fa temps que no escric com el Déu d'en Duran i Lleida mana, suposo que es deu al període estival que ho alenteix tot. També és degut a fer massa coses que et treuen temps i ganes per fer-ne de més petites. En tot cas, he anat penjant els escrits que publicava als mitjans locals i el blog no ha estat del tot adormit. I l'enquesta segueix ben viva.
Podríem començar per la sentència no? Després de quatre anys esperant finalment el Tribunal Constitucional, per fi, ha dictat sentència. Com alguns fa temps que anem avisant, la retallada seria insultant. Jo vaig ser dels que va votar que NO a aquest estatut perquè la retallada que ja va patir al congrés espanyol va ser una presa de pèl (feta per CIU i PSOE, no ho oblidem mai). Però sóc demòcrata per davant de tot i el poble de Catalunya va acceptar aquest estatut i per tant, ho acato. Per això em sembla intolerable que el TC toqui ni una sola coma del que el poble ha votat. Qui ho relativitzi dient que són les regles no en té ni idea de democràcia. Cap tribunal, cap, està per sobre de la voluntat popular. Per això no acato la sentència i demano a tothom que no acatin res del que dicta la sentència de la vergonya.
Em va fer gràcia i tot, veure com algú com en Montilla digués el que deia. Això de posar al PSC-PSOE al govern té avantatges com aquestes, ja pot governar l'amic ZP, ja, que reben igual. Segur que molts socialistes han obert els ulls i se n'han adonat que pel sol fet de ser catalans rebem per totes bandes, sense excepció. Benvinguts aquest 30% de votants socialistes que votarien sí a la independència. En Montilla va fer unes declaracions que suposo que uns minuts després se'n deuria penedir. Va convocar a tothom a manifestar-se el dia 10 de juliol...però greu error, ho va fer convocant-los a una manifestació organitzada per Òmnium Cultural, entitat que per sort no controlen. OC feia un any que organitzava aquesta manifestació preveient la retallada. Amb la col·laboració d'entitats i partits... tots menys el PP, el PSC-PSOE i aquell grupuscle de no-nacionalistes. Doncs els senyors socialistes exigien un canvi en el lema de la manifestació, que era ideal, Som una Nació, Nosaltres Decidim. Decidir deu fer por... o el fet de ser una nació? qui ho sap. En fi, la manifestació va ser un èxit espectacular, d'aquells dies inoblidables a la teva vida i que passaran a la història. Des de Castellar vam organitzar dos autocars i els vam omplir de sobres. El millor de tot era escoltar independència constantment entre tota la gent. Es pot dir que el catalanisme ha fet el tomb de veritat, ha deixat enrere l'autonomisme i ja és majoritàriament independentista. No vaig sentir ningú cridar estatut ni federalisme, crec! Els independentistes vam aconseguir el nostre objectiu, convertir la manifestació en independentista. En podem estar orgullosos. No queda cap més via, la via del mig ha estat tallada de soca-rel. O ens constiutim en un estat català a Europa o ens dissolem en l'integrisme espanyol. Jo ja he triat, i tu?
Què ha passat després? doncs que la majoria de partits han fet el sord i no han entès res. Potser és tot massa precipitat per aquestes eleccions. En aquestes és molt provable que no s'apreciï aquesta pujada independentista perquè hi intervenen molts factors. Per exemple, l'independentisme puja i ERC baixa. Per què? Home, alguns errors deu tenir i això de pactar amb els socialistes en deu ser una causa major. És el preu que ha de pagar per haver contribuit a normalitzar l'independentisme i fer-lo transversal. L'independentisme ja no és només d'ERC, ara n'hi ha a les bases de tots els partits, en alguns més que altres. Continua sent, això sí, l'únic partit que es declara independentista al Parlament. Com deia, l'independentisme puja i CIU, també! Puja el partit de l'autonomisme ambiciós. Això sí que és una galleda d'aigua calenta eh? Motius? em temo que també senzills. Pel simple rebuig al tripartit. CIU és l'alternativa amb capacitat per poder accedir al govern i és el que més s'apropa a l'independentisme sense ser-ho. A part daixò estan apareixent tot de partits i plataformes netament independentistes que no en volen saber res d'ideologies i volen procalamar la independència sense més. També ha d'existir aquest independentisme, crec que és positiu. Que treguin representació ja és un altre tema. I també és un altre tema si no treuen majoria i han d'estar-se quatre anys al parlament. Què votaran? això és una incògnita. A mi m'agradaria saber què votarien en temes claus, per mi, com l'educació pública, el rebuig a la MAT, a l'abocador nuclear, l'impost de succecions i un llarg etcètera. No ho sabem, diuen que donaran llibertat de vot i ja em perdonareu, però actualment votem llistes de partits (que s'ha de canviar) i les votem a una, i per tant, jo voto sabent més o menys per on aniran els trets.
En fi, a les properes eleccions veurem com van les coses i potser ens endurem sorpreses. Però jo crec que tot ha estat massa precipitat i no es veurà reflectit, encara. Ho veig més clar a les properes eleccions, d'aquí 4 anys (a algú li sona la data?) on crec que finalment hi haurà el tomb que ens portarà a la llibertat. Jo ja començo a dir adéu, a no ser que se'm passi i no me n'adoni!
Adéu Espanya! Hola Europa!

Moral

Al passat ple del mes de juliol, Esquerra Republicana de Catalunya va presentar una moció per declarar Castellar del Vallès moralment exclosa de la constitució espanyola. Els motius són evidents. Aquesta moció va ser presentada per primer cop a l'Ajuntament de Port de la Selva, amb alcalde de CIU. Davant l'enèsim atac d'Espanya a Catalunya, la retallada de l'estatut votat en referèndum pels catalans, des d'aquella població van reaccionar presentant i aprovant per unanimitat una proposta de resolució, que volia mostrar que els catalans ens sentim exclosos d'aquesta Espanya uniforme, que no ha entès mai la diferència i només fa que rebutjar-la un cop rere l'altre.

Des del grup municipal d'Esquerra vam creure convenient presentar aquesta proposta a Castellar, sobretot veient l'ampli suport independentista de la manifestació del 10J, feta un mite ja dins la història dels catalans i que molts castellarencs no oblidarem mai, sobretot per la resposta molt positiva que va tenir a la nostra vila. És una cosa d'aquelles que et fa sentir orgullós del teu poble.

Vam procedir a presentar la moció i fins aquí tot bé. Ja sabíem la resposta del PSC-PSOE, a l'equip de govern, ells no són independentistes i la moció no cerca el consens. Hi ha com una mena d'obsessió amb la unitat que arriba a fer por. Perquè amb tanta unitat s'acaben aprovant coses que no diuen res per tal d'encabir-hi a tothom. És com l'obsessió que la manifestació l'encapçalés una senyera i no el lema, fins i tot el PP podria haver anat darrere de la bandera catalana sense problemes. Aquest és el drama del consens com a objectiu, tot queda descafeïnat per tal de no molestar a ningú (generalment els qui volen menys fan reduir les aspiracions dels qui volen més) i retallar l'ambició dels que volem fer camí i amb l'objectiu de ser lliures.

La resposta següent ens la donava CIU, que proposava un petit canvi en la proposta per tal de poder-hi votar a favor. Suposem que no s'esperaven que acceptaríem el canvi, perquè després ens van dir que només hi votarien a favor si tothom ho feia (?), sinó s'abstindrien. És a dir, el seu vot depenia del que feien els altres. Sincerament, hi ha coses que no les podem entendre.

Finalment la proposta es va rebutjar amb els vots a favor d'ERC, L'altraveu i el trànsfuga (?), l'abstenció de CIU i el vot contrari de l'equip de govern.

Finalment, l'equip de govern, d'urgència, en va presentar una que, com dèiem, era la de consens. Aquesta sí, res de paraules fermes, res d'objectius de veritat, només defensar l'estatutet i reclamar allò que ens han retallat. Ara volen recuperar per llei les competències retallades. Poden deixar d'enganyar la gent amb federalismes inassumibles i recuperar coses que Espanya ja ha retallat per sempre? En quin món viuen? Es va aprovar amb els vots favorables del PSC-PSOE i CIU (aquí no calia que tothom hi votés a favor) i l'abstenció de l'Altraveu i ERC. L'autonomisme té por, molta por, se li ha acabat la pastanaga.

Oriol Papell i Torres

Regidor ERC

* article publicat al setmanari cultural Forja i a l'Actual.

Moments de glòria

Dilluns 28 de juny. Xerrada interessant. Castellar Decideix, el convidat és en Salvador Cardús. Mentrestant a Madrid es reuneix el Tribunal Constitucional. Arribo, ple de gent. Arriba en Cardús. Ja hi ha sentència. Llengua vehicular, símbols i justícia, tot se'n va pels aires. M'escalfo, m'enrabio. Malparits, franquisme Truco a un magatzem de begudes conegut, seu central de la consulta del 13 de desembre passat.. Reservo cava i gots. Escolto la xerrada atentament, sovint el llegeixo als seus articles de l'Avui, alguns cops hi coincideixo, d'altres no. Avui la xerrada que fa m'agrada i hi estic prou d'acord. S'acaba. Pujo a l'escenari. Convido a la gent a anar als jardins de l'ajuntament a brindar amb cava. Per què? Perquè la via autonomista per fi està esgotada del tot. Catalunya no hi cap a la constitució, els catalans aspirem a molt més. El missatge d'Espanya és clar, dissolució o foteu el camp. Jardins de l'ajuntament, brindem amb cava, brindem per la independència. Som una bona colla, 80. Fotos, alegria, estelada. Cap a casa. Declaracions més o menys contundents, d'altres amb missatge clar cap a la independència. Òmnium convoca pel 10 de juliol. Som una nació. Nosaltres decidim. Qui no creu en el lema intenta desvirtuar-lo. Manca de democràcia. Defensa de l'estatut. Por a decidir. Trist paper dels que ho governen tot. Demanen unitat els que la trenquen, els mateixos d'abans. Acord de mínims. Senyera. El lema es manté malgrat ells. Setmana intensa. Trucades, missatges, missatges al contestador, masses. Autocars. 55 persones. 55 més. 110 patriotes. Omplim, alegria de la bona. Dissabte, 16:30. Els meus pares, la meva àvia. Estelades, pals, mans. Adéu espanya. Bye bye Spain. Barcelona. Col·lapse. Baixem del bus. Ombra al carrer València. Esperem. Pancarta. La nostra sentencia: independència. Passeig de Gràcia de gom a gom. Manifestació massiva. Històrica. 1977, autonomia. 2010, independència. Increïble. Gent, molta gent. Calor, molta calor. Organització desbordada. Estelades, moltes estelades. Gent de totes les edats. Àvies, pares, cotxets, nenes, adolescents. Transversal. Ningú crida per defensar l'estatut. Tothom crida per la independència. Increïble, gloriós, esperança. Independentisme transversal, majoritari. 1.500.000. Massiva. Capçalera desbordada. Polítics escridassats, sobretot un. No avancem, quiets. Dissolució de la capçalera. Televisió Espanyola, crits d'independència. Passeig de Gràcia amb Gran Via. Castell humà, enxaneta, senyera. Plaça Tetuan, plena a vessar. Segadors. Més televisions i més independència. L'estaca. Gent que marxa. Més gent que arriba. Marea humana. No s'atura, arriba més gent, i més, i més. Estelades gegants. Avis plorant, emoció. Gos amb estelada. Amics, abraçades mirades d'il·lusió. Tornem a casa. Cansat, content, esperançat. Moments de glòria. Independència.

Oriol Papell i Torres

*article publicat a la columna de la Res Pública del setmanari Forja

Resultats enquesta: Què et semblen les retallades socials del PSOE?

Ara que ja han passat uns dies de la retallada de sous dels treballadors públics i la congelació de les pensions dels nostres avis, penjo l'enquesta. Recordar que hi va haver una mica de vaga dels sectors públics amb seguiments desiguals. És un tema complicat perquè per un cantó hi ha gent que no té feina i és a l'atur o ja ni el cobra i li deu costar entendre que algú que ja té un sou i li rebaixin es queixi tant d'aquesta manera, però per altra banda és curiós que un partit dit socialista prengui aquestes mesures en comptes d'altres d'estalvi molt més eficients i que no perjudiquen el nivell adquisitiu de la ciutadania. Una de les mesures, per exemple, hauria estat no fer els FEIL (Fons Estatal d'Inversió Local), obres no urgents que donaven ocupació temporal, però com a mesures no urgents no calien a part que l'ocupació esdevenia temporal i un pegat que no ha servit per res (exceptuant alguna excepció). També recordar que justament la quantitat malbaratada en els FEIL, que són uns 15mil milions d'euros coincideix amb la quantitat que es vol estalviar amb les retallades socials. Una altra mesura seria suprimir els ministeris de cultura, educació i sanitat, competències TOTALMENT transferides a les comunitats autònomes i que actualment aquests ministeris només serveixen per engreixar l'equip funcionaral de l'estat. A mesura que es comunitats autònomes han anat agafant competències noves aquests ministeris, aparentment sense feina s'han anat engreixant inexplicablement. Una altra mesura seria la supressió de la monarquia o almenys tallar completament l'aixeta dels calers i que treballin d'una vegada. I per últim rebaixar el pressupost de defensa. Ja està bé de gastar tants diners en guerra, armes, artefactes, avions i un llarg etcètera.

Bé, us deixo amb l'enquesta de resultat previsible:

Necessàries, cal reduir el dèficit	1 (12%)
No hi ha més remei, pressions UE	1 (12%)
Malament en moments de crisi	1 (12%)
El PSOE ha perdut el nord	5 (62%)

Ja podeu votar a la següent enquesta: quin és el camí després de la sentència de mort de l'estatut?

A Ginebra hi manca la senyera

És divendres al migdia i l'avió surt de Barcelona en direcció a la Confederació Helvètica per fer un acte a favor de l'autodeterminació de Catalunya, a l'avió em trobo amb gent coneguda i vaig acompanyat del meu amic i cantautor Gerard Sesé. Aterrem a l'aeroport de Ginebra i agafem un tramvia cap al centre de la ciutat. Anem una mica perduts però acabem trobant l'hotel, on ens deriven a un altre hotel per problemes “elèctrics” a la nostra habitació. Anem a dinar i descobrim que els pardals suïssos són agressius, quan ens trobem envoltats per una quinzena d'ells que ens van robant les patates del plat. Passegem per la ciutat i creuem el Pont del Montblanc. Ens anem trobant catalans que porten la senyera visible per tal de ser reconeguts, Entre ells quatre àvies del Papiol a qui acabem anomenant les magnífiques per la seva hiperactivitat i simpatia. Ens acompanyen tota la tarda en la nostra visita turística. A la nit hi ha trobada dels catalans que ja som a Ginebra i fem un beure. Anem a dormir d'hora que demà al matí serà llarg. Ens llevem i anem a la Plaça de les Nacions, just davant de l'ONU amb l'entrada plena de màstils amb totes les banderes del món, bé, totes no. Mentre el meu amic assaja i fa els preparatius, amb una colla de Santpedor i Torelló anem a visitar la seu de les Nacions Unides. Quina quantitat de sales de reunions! I el sostre de Miquel Barceló és espectacular. Comença l'acte a la plaça que ja és plena a vessar de gent amb estelades i cartells de tota mena. Se succeeixen els parlaments de Toni Strubell, Anna Arqué, Carles Móra, Enric Canela, etc... i el meu amic és qui condueix l'acte. S'acaba tot plegat amb sardanes i gegants. Ha estat un gran matí. Al final de l'acte ens informen que el rei ha estat hospitalitzat i que l'aeroport del Prat està tancat pel núvol de cendres del volcà de nom impronunciable. Això últim ens preocupa, en teoria tornem l'endemà amb avió. Seguim fent la nostra i aquell vespre acabem tots (els que hi cabem) a la penya barcelonista de Ginebra, un soterrani minúscul on els amos faran l'agost. El barça acaba guanyant al Sevilla i l'eufòria es desferma. Amb el meu amic agafem a corre-cuita un tren cap a Lausanna on tenim hotel aquella nit. Diumenge al matí visitem la ciutat olímpica d'hivern (aquesta sí) i realment és molt bonica. A la tarda, ja a Ginebra, descobrim finalment que no tenim vol de tornada i l'aeroport és un caos de catalans que no podem tornar a casa. Alguns ens organitzem i acabem comprar bitllets de tren per l'endemà, un viatge de 12 hores amb transbords, però finalment som a casa. Després del viatge ens queden dues coses clares: 1) A Suïssa tot té l'aspecte d'antic, però si funciona per què canviar-ho? I 2) A l'ONU hi manca una bandera, la senyera. Crec sincerament que la hi veurem aviat.

Oriol Papell i Torres

* Article publicat a la columna de la Res Pública del setmanari cultural Forja