Lluís Companys, 69 anys

Ahir a la nit, a 2/4 DE 9, a la Plaça Lluís Companys, la secció local d'ERC-Castellar vam fer l'ofrena floral que fem cada 15 d'octube, per recordar la figura del president màrtir, Lluís Companys. Ahir feia 69 anys que de matinada, el nostre president va ser afusellat, condemnat a mort per una farsa de judici que encara avui no s'ha anul·lat. Estem farts de bones paraules, volem fets, la dignitat del president s'ha de restituir.
Malgrat el fred de tardor que feia ahir a la nit, l'assistència va ser nombrosa, el record de Companys és viu, el president s'ho mereix. Abans de l'ofrena, però, vam fer la lectura de dos textos, a càrrec de Mònica Mimó, aquí els teniu:

Imagineu que esteu a l’alba del 15 d’octubre de 1940. Imagineu que esteu presoners en un calabós, al castell de Montjuïc. Acabeu de signar el vostre testament personal i polític. L’heu acabat amb una frase preciosa: «Per Catalunya, i per tot allò que representa de Pau, Justícia i Amor!». L’ha escrita un home al qual afusellaran d’aquí a pocs minuts. De fet pel passadís se senten unes passes que s’acosten. S’aturen. Ara són els forrellats els que trenquen el silenci de la nit. S’obre la porta del calabós. Us vénen a buscar. D’aquí a uns minuts us afusellaran. Sou el president Lluís Companys.

Aquell dia, aquella matinada del 15 d’octubre de 1940, mentre el president caminava pel camí de ronda del castell de Montjuïc i veia, a la seva dreta, la capital del seu país; ocupat per un exèrcit que a tot arreu de l’estat espanyol s’autoanomenava Ejército Nacional —a les Canàries, a Euskadi, a Melilla, a Galícia, a Madrid— excepte quan havia trepitjat el territori de Catalunya, en què havia passat a autoanomenar-se, Ejército de Ocupación de Cataluña. Perquè ells sí que ho tenen clar. Aquella matinada, quan el president veia la capital del seu país ocupada per un exèrcit enemic, on era l’esperança? On era l’esperança de la llibertat? On era l’esperança per Catalunya? I per Europa, ocupada pràcticament i íntegrament pels nazis i pels seus aliats, entre els quals en aquell moment hi havia el mateix Stalin. On era l’esperança? La resposta a aquesta pregunta és extremadament cruel: no n’hi havia, d’esperança. I, literalment desesperats, una generació de catalans i de catalanes —sobretot de catalanes— va viure per fer viure els seus fills. I per fer-nos viure a tots nosaltres. És des d’aquesta generació que ens parla un poeta, en aquest cas Salvador Espriu, quan ens recorda que: «hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / — i els versos continuen, encara que habitualment no se’n recorda ningú— perquè seguíssiu el recte camí / d’accés al ple domini de la terra». I que ens demana, des d’aquests versos, que ens mantinguem «per sempre fidels al servei d’aquest poble».

Nosaltres hem de saber recollir el testimoni d’aquells que ens han precedit. En cadascun dels nostres gestos, hem d’honorar la memòria d’aquells que van morir per Catalunya, esperant que Catalunya no morís amb ells. El mateix president Companys ens havia assenyalat el camí que ell mateix havia de seguir un dia quan, l’1 de març de 1936, havia arribat a Barcelona després d’un any i mig de presó: «Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment. Res de venjances; però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!».


*Fragment del discurs d'Oriol Junqueras en la conferència que va fer a l'Auditori per presentar-se coma candidat d'ERC a les eleccions europees.

A CASA NOSTRA

A casa nostra,
sentim rosegar els tèrmits
al cor de la columna.

A casa nostra,
tanta pluja no esborrarà mai
el groc de les margarides.

A casa nostra,
la majoria no sabem encara
de què tenim la culpa.

A casa nostra,
qui vulgui es pot fregar les mans
amb brots de farigola.

A casa nostra,
molts esperen de veure cara a cara
una mort que els sorprèn de trascantó.

A casa nostra,
esdevé supèrflua
tota fundació.

A casa nostra,
toquem els himnes amb els flabiols
que fem amb canyes verdes.

A casa nostra,
hi ha rius soterrats, amb tota la riquesa
dels sons de l'orgue.

A casa nostra,
hem deixat de fer pans amb les pedres
i tenim pedres a les mans.


Feliu Formosa, Darrera el vidre