Resultat enquesta: Ets d'alguna entitat?

Amb aquesta enquesta volia veure si la gent està implicada en entitats o com sento darrerament i observo les entitats representen menys gent de la que ens pensem, sense esmentar el fet que molta gent està a més d'una entitat, i com sempre hem dit amb els amics "sempre som els mateixos". Evidentment d'aquesta enquesta tan reduïda i poc representativa no en traurem l'entrellat, però almenys sabem que dels que hi han participat es compleix una cosa de les que dic, qui és d'una entitat ho acostuma a ser d'alguna altra. Suposo que a qui li agrada participar en el món associatiu no en té prou amb només una associació i participa amb moltes d'altres segurament relacionades. És el meu cas. Aquí us deixo els resultats:

Sí, d'unes quantes	5 (50%)
No, de cap	4 (40%)
Sí, d'una	1 (10%)
No, però m'hi vull apuntar	0 (0%)

Ja podeu votar a la nova enquesta: Què fas per Carnestoltes?

Va de cine: L'eriçó

Divendres passat vaig anar al cine i com passa sovint no teníem clar quina pel·lícula mirar. N'hi havia tres que tenien bona pinta i havíem de decidir. Després de llegir els tres arguments ens vam decantar per una pel·lícula francesa. Em venia al cap Amèlie. S'ha de reconèixer el grau de qualitat que té el cinema europeu. Reconec que no sóc un boig del cinema com mon pare, que s'ho sap tot de manera enciclopèdica. Em pot agradar des de la ciència ficció més pura a pel·lícules com la de l'altre dia. Em passa una mica com amb la música, molta varietat i ben diferent.

Doncs bé, la pel·lícula em va sorprendre gratament, per això en faig un article, és clar. Vam anar a veure L'eriçó, basada en la famosa novel·la de Muriel Barbery L'elegància de l'eriçó. A trets generals, tot succeeix en un edifici de París d'alt standing. Sobretot es centra en una família que aparenta que va tot bé des de fora però realment no funciona. Un marit ministre que passa de la família, una dona que depèn del psicoanalista, una filla pija creguda i una altra filla petita tan superdotada que viu al seu propi món. Una portera amb baixa autoestima. Un nou inquilí japonès. I veïnes grans xafarderes. Les segones oportunitats és el gran tema de la pel·ícula. No vull explicar res més, us recomano que hi aneu, val molt la pena i sorprèn. Això sí, si sou sensibles acabareu plorant al final, vaig acabar amb la cara ben mullada.

Avui vaig al BdeBlog!

Avui, com cada dimarts a les 20:30 hi ha una programa més del B de Blog, programa del que ja en vaig parlar. Analitzen els blogs castellarencs fent una repassada pels temes més importants i acaben entrevistant a un dels blogaires. I ves per on, avui m'ha tocat a mi. Així que si en teniu ganes esteu atents al programa. Suposo que m'entrevistaran cap a les 20:40. Recordeu que si no sou de Castellar i voleu escoltar ràdio castellar (90.1 FM) ho podeu fer online o el dia següent us podeu baixar el podcast del programa. Espero que em tractin bé i perdonin que avui faci aquesta actualització tan bèstia d'articles, feia dies que volia escriure tot això però se m'ha acumulat i ara he tingut una petita estona i he aprofitat per redactar-los i publicar-los, just abans d'anar a reunions de l'ajuntament. I agrair el premi que em van donar (la tripleeeee b!) el 24 de novembre de l'any passat pels 100 articles del 2009:

Obres a la Plaça Pau Casals

Per qui no ho sàpiga, aquella placeta de columnes vermelloses que hi ha a la confluència entre el carrer Barcelona i el carrer Agustina d'Aragó (el meu carrer), és la plaça Pau Casals. Una plaça petitona que em porta molts records d'infantesa. Abans, quan els nens jugaven al carrer (ara en són ben pocs), era típic passar-te hores en una plaça de sorra i acabar ben net. Jo ho feia sovint i com que la plaça és de sauló arribava a casa de color marronós clar. També és la plaça que va engalanar el meu carrer per la Festa Major del 1983, els anys següents es va fer al carrer directament. També era el lloc típic on llançar petards i experimentar amb ells.

Fa un parell d'anys si no vaig errat, van posar-hi nous gronxadors i la ja típica tanca de pals de fusta per protegir els nens i nenes que hi juguen i que no puguin escapar-se de cop. Personalment penso que és una plaça massa petita per estar al 80% ocupada pel tancat dels gronxadors, però això és un altre tema. Fa ja bastants anys els veïns ens queixem que a la vorera de la plaça al carrer Agustina d'Aragó hi ha un bony llarguíssim, provocat per les arrels de les alzines. L'altre dia fent el resum del que havia proposat Esquerra als plens vaig trobar que fa tot just un any vaig fer una intervenció demanant solucions a un tema que ja s'allargava massa i podia provocar caigudes i desperfectes a la casa que toca amb la plaça per culpa de les arrels.

Per nadal, sorprès, per fi començaven les obres, semblava que obrien una rasa a la zona afectada. Però no només això, sinó que han aixecat tota la part que delimita la plaça i sembla ser que la faran nova del tot. Les coses de palau van a poc a poc, diuen, i és ben cert, ha costat. Però també diuen que val més tard que mai, així que donarem una oportunitat a les obres a veure com ens deixen la nova plaça. Només demano una cosa, més ciment no, les places són per donar un respir a tant de ciment com tenim a les nostres ciutats.

Va de música: concert de Jazz

Tornem amb la música. Últimament estic descobrint la ciutat de Girona més a fons. És una ciutat que sempre m'ha atret molt, té un encant que em té el cor robat. M'encanta escapar-me pel barri vell i el Call i travessar els carrerons petits i estrets amb pedres ben antigues que et porten a un passat llunyà. Veure la façana imponent de la Catedral o admirar el campanar de l'església de Sant Fèlix. Visitar el monestir de Sant Pere de Galligans observant un dels rierols que passen a prop. Perdre't pel passeig de la muralla visitant tots els jardins que l'envolten amb aquella pau i serenor que et donen. Com deia, últimament hi vaig molt a Girona i en una de les nits d'oci vaig descobrir un local anomenat Sunset Jazz Club on acostumen a fer concerts de Jazz. Reconec que el Jazz no és un estil de música que m'apassioni, segurament perquè no he tingut oportunitat d'anar a gaires concerts, però quan hi sóc m'encanta i valoro molt positivament, com a músic que sóc, la imporvització brutal dels artistes de jazz. Al Sunset, dissabte passat, hi havia el grup Gael Horellou Trio, que aprofitava el concert per gravar un disc. La vetllada va ser interessant, kaipiroska en mà i ben acompanyat. Els tres membres del grup tocaven amb ganes, cal destacar la cara de concentrat del Contrabaix i les galtes a punt de rebentar de l'esplèndit saxofonista. Espero tornar-hi aviat, em va encantar. Aquí en teniu una petita mostra (no és el dia que els vaig veure):

Va de música: Sanjosex

Ja fa temps que cueja però fa realtivament poc que comença a ser conegut i que també comença a agradar. Sanjosex no deixa indiferent, la seva veu característica i les seves lletres m'agraden. Fa uns dies l'entrevistaven a Ràdio 4 (per cert, una emissora que fa poc que fa la seva programació musical al 100% en català, i això li ha comportat una forta pujada d'audiència, mancats de cap emissora que faci el mateix) i ell mateix ho reconeixia que cada cop és més conegut i agrada més. I per cert, la nova sintonia de Ventdelplà també és seva, ha fet una nova versió del "descobreix-te" diferent i ja veurem si acaba agradant, costa canviar una sintonia que la gent té tan interioritzada. Bé, no m'enrotllo més, aquí teniu una petita mostra de la música que fa aquest home:

Sanjosex - Temps o rellotge

Com un ganivet que talla tot un dia enter en trossets,
Com si el temps es pogués dividir com si res,
És com dir que el temps és un rellotge.

Ja fa massa temps que ens hem deixat endur pel ritme feixuc,
Ritme que no és vida ni present ni futura,
Hi ha un soroll que viu entre nosaltres.

Temps fa que vàrem deixar de jugar,
Que vàrem oblidar totes aquelles dreceres
Que porten a un país sense les presses.

El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts!
Sense paraules.

Hem de trobar temps per estar
Molt més temps junts,
Sense comptar
Les hores passades,
Perduts entre abraçades


Has de controlar aquests teus maleïts instints maternals
Estan destrossant la teva parella,
Almenys fes-ho per ella.

L’agenda que ens ajuda és qui ens dóna la mesura del temps,
Hem de trobar moments per deixar fugir la nostre ment,
Llocs sense cobertura.

Temps fa que vam oblidar el camí
Que porta a aquell paradís on els nens són nens,
I els grans han de renéixer.

El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts!
Muts!
Sense esperances!

Hem de trobar temps per estar
Molt més temps junts,
Sense comptar
Les hores passades,
Perduts entre abraçades

[Myspace de Sanjosex]

Encara queda molt per fer

Deixem enrere l'any 2009, l'any central de la legislatura mogut per molts temes i dens en alguns mesos on les propostes i accions s'acumulaven. Des d'Esquerra vam començar l'any tot proposant que Castellar es declarés municipi antitaurí, en contra del maltractament animal, i ho vam aconseguir, podríem dir que vam ser pioners, ja que justament fa pocs dies el debat ja ha arribat al Parlament i és un tema de plena actualitat. Poc després, amb el rebombori que va aixecar la normativa europea del foc, vam creure necessari portar al Ple una proposta de suport a la nostra cultura del foc, en defensa d'unes tradicions que no fan mal a ningú i són part de la nostra quotidianitat. També coincidia amb la manifestació independentista dels 10000 a Brussel·les, que va ser un èxit rotund. Vam aconseguir donar-hi suport des del Ple uns dies abans.

El nostre grup escolta els problemes de la gent i hi intenta donar solució, un exemple clar és el de la problemàtica del carrer Puig de la Creu, carrer de vianants que han de suportar el pas de molts cotxes en hora punta quan la tipologia del carrer (molt estret en alguns punts) impedeix una convivència tranquil·la entre cotxes i vianants. La proposta d'escoltar els veïns i trobar-hi una solució va quedar en suspens i avui dia no s'ha solucionat del tot per manca de ganes de l'equip de govern.

També vam proposar l'adhesió a la Xarxa Nacional de Cinemes, que consistia en cedir una sala on projectar un cop al mes una pel·lícula doblada al català i així ajudar a la nostra llengua a guanyar espai allà on no en té gens i a normalitzar-la.

Quan hi va haver l'esfondrament del mur del CEIP El Sol i la Lluna, des d'ERC ens vam moure ràpid i vam trobar solucions expressades en una proposta al Ple que es va aprovar per unanimitat i esperem que el curs que ve l'escola obri amb totals garanties.

Des d'Esquerra vam detectar que mancaven llocs on les entitats poguessin publicitar les seves activitats i vam fer una proposta que s'ha traslladat al carrer amb la col·locació de nous plafons i redistribució de pirulins. No ens podíem oblidar del centenari de l'Esbart Teatral i vam creure oportú iniciar els tràmits per concedir-li la Creu de Sant Jordi amb el suport de tots els grups. Aquests sí que se la mereixen.

Ens apropàvem al final de l'any i com sempre tocava parlar dels pressupostos. Davant la situació general de crisi i la intenció del govern municipal del PSC-PSOE de congelar impostos vam adonar-nos que hi havia un impost que no es congelava, l'IBI, i vam aconseguir rebaixar-lo tan com es podia per afectar al mínim les butxaques de la gent. Al mateix Ple i en el mateix context vam fer una proposta per tal de tenir en compte les famílies monoparentals i equiparar-les en subvencions i bonificacions a les famílies nombroses. Finalment vam reafirmar Castellar com a municipi que està en contra de la violència contra les dones i continuar amb la denúncia d'aquest acte tan repugnant.

Això és un petit resum del què ha fet ERC aquest 2009 passat. Quan ets oposició evidentment no governes, però això no t'impedeix de fer propostes a part del control d'allò que fa l'equip de govern. Tenim moltes propostes més que anirem fent durant el 2010 i el que queda de legislatura. Per un Castellar millor, sempre.

Oriol Papell i Torres

Regidor ERC

* Article publicat al Setmanari Cultural Forja i a l'Actual

Va de Teatre: La doble vida d'en John

Hi ha regals que et sorprenen i més si te'ls trobes dins d'una caixa de bombons que prèviament t'havien donat com el regal original. Doncs això, un dels primers regals d'aniversari que em van donar eren aquests dos, una caixa de bombons boníssims (i que no van durar gaire) i dues entrades per anar a veure "La doble vida d'en John". Collons que repetitiu aquest paio, només va a les obres del sòmines d'en Joan Pera, pensareu alguns. Bé, és una simple casualitat, la veritat és que l'actor m'agrada i ric d'allò més amb els seus desastres constants. Aquesta obra no decep, tornem a tenir un Joan Pera aparentment tranquil al principi i a mesura que la trama es desenvolupa la cosa se li complica, com sempre, i acaba fotent-se en un merder rere l'altre com una bola de neu fins que finalment rebenta del tot. La gràcia, a part d'en Joan, és el conjunt de personatges. La penúltima obra de la que vaig parlar, "La Glòria del mercat" s'ho feia tot sol i té molt de mèrit. En aquesta hi ha molts personatges diferents i cadascun d'ells aporta el seu toc de lucidesa o bogeria, com ho vulgueu veure. Cal destacar el paper de la Lloll Bertran que fa de d'italiana esplèndida i amb un fort caràcter i també el reporter amb bigoti (David Verdaguer), que no sabia que feia teatre i em va sorprendre molt gratament, el pobre acaba ben boig amb els embolics on el fot en John. També cal felicitar a la que fa de filla rebel(Laia Pallejà), el fill refinat anglès (Pau Ferran), l'altra dona espanyola (Rosa Serra) i el vell sonat i verd (Enric Boixadera). Com sempre us recomano que visiteu l'obra, no és el mateix veure-la que llegir un petit resum en un blog. Us deixo l'argument per si encara teniu dubtes de veure-la. Ah, i gràcies pel regal, un regal especial.

web de l'obra

El John Smith (Joan Pera), casat amb l’Antonella i amb una filla adolescent seria un home corrent si no fos perquè... també està casat amb una altra dona amb la qual també té un fill a una altra ciutat. Durant divuit anys, el John ha aconseguit mantenir el secret fent quilòmetres amunt i avall amb el seu taxi. El què el John no podia preveure és que els seus fills es farien amics per Internet i ara han decidit trobar-se en persona. El John haurà de fer mans i mànigues per evitar que les seves famílies acabin descobrint la seva doble vida. Se n’ en sortirà?

Durada: 1 hora 45 minuts (entreacte inclòs)

AUTOR: Ray Cooney
DIRECCIÓ: Àngel Llàcer

REPARTIMENT:
Joan Pera (John Smith)
Lloll Bertran (Antonella Smith)
David Verdaguer (Stanley Gardner)
Rosa Serra (Antonia Smith)
Enric Boixadera (Pare de Stanley)
Pau Ferran (Gavin Smith)
Laia Pellejà (Vicki Smith)

2010 i 27 primaveres

Això sembla, ja en tinc 27. Els vaig fer el passat dia 5 de gener a 3/4 d'onze del matí, el mateix dia que el meu estimat amic Juan Carlos de Borbón y Borbón (la repetició de cognoms sovint indica que els pares eren familiars propers, i no penso dir res sobre la cara que fa ni la malaltia de la sang que té).

Ma mare sempre em recorda que vaig ser lent (i afegeix, com en tot), vaig tardar unes 10 horetes en sortir de la panxa, a part de retardar-me una setmana del dia previst del part. Què voleu que us digui, en ple hivern que fa fred jo ja estava bé a dins la panxa de ma mare ben calent i protegit. Però tot té un final i vaig sortir. Si voleu que us sigui sincers no recordo absolutament res d'aquell dia (com tothom, vaja), però per les fotos i els vídeos que he vist hi ha una cosa clara, tenia el cap ben gros (encara una mica) i feia aquell moviment gronxador tan divertit. I el meu pare s'aprofitava de la meva innocència i em feia allò de prémer cap avall el llavi de sota diverses vegades seguides fent que jo produís aquell so tan difícil de reproduir amb una anotmatopeia.

Comença el 2010 i el començo amb un any més a l'esquena. Mare meva, cada cop em passa més depressa tot plegat, si era ahir que en feia 26! Mira que n'han passat de coses en un any... avui ho repassava mentre escrivia un article d'ERC pels setmanaris i buf... ha passat tot tan de pressa que fa por. I ara sant tornem-hi, el comptador es posa a zero i fins l'any que ve! L'any va acabar prou bé, perquè negar-ho, encara que hi ha coses que podrien anar molt millor i confio que aquest 2010 se solucionin satisfactòriament. La vida et dóna moltes sorpreses i l'acabament d'any me'n va donar una de molt agradable. Per tant, l'any també va començar prou bé, compartint-lo amb uns amics a Barcelona, sopar ben bo, campanades i raïm, festa posterior amb una mica d'alcohol i la resta de la nit és inexplicable.

Dissabte passat vaig fer un sopar amb la colla de tota la vida i la veritat és que va ser genial. Compartir bons moments amb aquells qui més t'estimes sempre és fantàstic. Tot el cap de setmana en general va ser un bon regal, d'aquells especials. I parlant de regals, aquest any van caure un parell de samarretes del Pull & Bear (gràcies Mireia), un batí pel fred matinal (gràcies papes), diners (gràcies iaia Anna), La pel·lícula de Mil·lènium I (gràcia iaia Carme), bombons + entrada al teatre (gràcies Joan), oli de massatges + tanga comestible + quadre espacial (gràcies colla) i alguna cosa que em dec deixar. Gràcies a tots, de tot cor.

Espero que tots comenceu bé l'any i recordeu, fer-se gran és inevitable, com fer-ho és un altre tema. Intenteu ser optimistes malgrat les coses no vagin bé, s'afronta tot molt millor.

Resultats Enquesta: Què fas per nadal?

Perdoneu tants dies sense dir res, entre dinars, sopars de nadal, tions, caps d'any, reis, rebaixes... tens ganes de tot menys d'escriure. I un descans del blog tampoc fa mal a ningú. Ja tocava donar el resultat de l'enquesta, que es va acabar un dia abans del Tió i d'això ja en fa uns quants dies. No m'esperava que fos tan contundent la resposta. Espero que cada cop més els nostres infants abandonin el grassonet de la Coca-Cola i abracin el Tió, no sé com explicar les sensacions que et fa sentir el tió, però són millors que el grassonet consumista, segur. Deixant de banda l'origen natural que té un tronc. Aquí teniu els resultats de l'enquesta:

A casa no celebrem res!	0 (0%)
Ve el Pare Noël, el panxut de la Coca-Cola	1 (7%)
Caguem el tió, com toca	12 (92%)
Comprar!	0 (0%)

I ja podeu participar en la nova enquesta, voteu!: Ets d'alguna entitat?