divendres, 18 de setembre de 2009

La Falange utilitzarà el teu NO contra Catalunya

El passat diumenge 13 de setembre Arenys de Munt va esmicolar un tabú. Més enllà dels resultats, la consulta sobre la independència de Catalunya d'Arenys i la polèmica que l'ha rodejat ha servit per desenmascarar (una vegada més) la vertadera naturalesa de l'Espanya post-franquista. Per tothom és coneguda la tradició típicament espanyola, alimentada pels mitjans de comunicació amb seu a Madrid, d'insultar i amenaçar els pobladors de les seves possessions més orientals. Tots els governs de la història d'Espanya han tingut al capdamunt de l'agenda política el "problema catalán". L'estratègia per afrontar-lo canvia segons les circumstàncies i les persones, però l'objectiu sempre és el mateix: assimilar-nos. Sense novetat al front oest.

Però el més revelador d'aquest assumpte és l'actitud del PSC-PSOE català. Tot i els seus esforços, els hi està essent impossible dissimular les enormes contradiccions que els inunden. Des del moment en que posaren el peu a la Generalitat tot els hi està sortint malament. La manca d'un projecte polític i la poca ambició els han portat pel camí del pedregar, del qual sembla que no saben sortir. Abandonant per complet el debat ideològic i social, en els últims anys hem estat testimonis de l'estratègia desesperada d'utilitzar la por al PP per a mantenir la parròquia; ho vam veure al referèndum de l'estatut i també a les últimes eleccions europees. Ells mateixos són conscients de les seva incapacitat d'engrescar-nos i es presenten a les eleccions com el mal menor. Això si, quan les urnes tanquen no tenen cap problema en catapultar en Vidal-Quadras a la Vicepresidència del Parlament Europeu a canvi de no se sap quines contrapartides. La seva deixadesa els ha portat a l'extrem de presentar candidats de perfil baix l'única virtut dels quals és l'obediència al partit. O sinó com s'explica que tinguem un Molt Honorable que no sàpiga parlar en públic? O la desconeguda Sra. Maria Badia, que l'única cosa de la que estem segurs és que s'estima molt els seus fills.

En els últims dies hem pogut veure com el PSC s'alineava juntament amb la Falange i el PP contra un poblet del Maresme. El pecat: demanar l'opinió dels seus habitants sobre la independència de Catalunya. El temor del PSC-PSOE, compartit amb l'ultra-dreta espanyola, és que aquestes iniciatives populars s'extenguin arreu del país. Per aquest motiu desde Madrid es legalitzà la manifestació feixista i s'impedí la col·laboració de l'ajuntament. L'estratègia semblava senzilla: convertir Arenys de Munt en un camp de batalla per poder escenificar la centralitat política socialista. La jornada es desenvolupà sense incidents i els circumstancials aliats del PSC fracassaren en la seva provocació. L'èxit de participació i l'espectacular victòria del SI han obligat a canviar d'estratègia: la banalització de la consulta. Jordi Hereu afirma que s'ha magnificat la importància de la consulta; José Montilla diu que la consulta "dóna arguments a la caverna de la dreta espanyola"; Carme Chacón li preocupa que es doni una imatge "extremista" i equivocada de Catalunya i Joan Ferran escriu que la consulta "no contribueix a defensar l'estatut". Tot plegat té com a objectiu marginar un debat que els incomoda profundament i mantenir al preu que sigui l'ambigüitat que els caracteritza. Per això s'han inventat, juntament amb el PP, l'anomenada "Catalunya real"; un concepte fantasiós que té la peculiar característica que s'adapta a voluntat als interessos polítics del partit. Segons el PSC la "Catalunya real", que és una majoria silenciosa de la població (!), està interessada en els "problemes reals" de la gent (sic.). Quins són aquests "problemes reals"? Són els que diu el PSC, evidentment!

Els esdeveniments d'aquestes setmanes estan desbordant els partits polítics catalans, que veuen com han perdut la iniciativa. Arenys de Munt ens ha demostrat que malgrat l'incompetent i immobilista classe política, la gent del carrer té la força i el poder per a marcar l'agenda política del nostre país. Per molt que vulguin minimitzar l'importància de la consulta del passat diumenge, la realitat és que al carrer Nicaragua estan molt nerviosos. Saben que el sobiranisme creix de manera vertiginosa i tard o d'hora s'hauran de mullar. De res els servirà amagar el cap sota l'ala i evadir-se. Les esquerdes són evidents i el joc d'equilibri resulta cada vegada més esperpèntic. Ja hi ha veus dins el PSC que demanen grup propi al Congrés espanyol; seria un primer pas.

Joan Mas i Morral
14-09-2009


* He llegit aquest article d'un bon amic i m'ha encantat, és ben bé el que penso, i he cregut convenient compartir-lo amb tots vosaltres. El text és d'en Joan Mas i Morral, il·lustre olotí.