Aigua desaprofitada

Ara que estem en bona època de pluges, potser és el moment de parlar-ne. Catalunya és un país mediterrani i com a tal té un clima amb el mateix nom. Això vol dir que no plou tant com a les Illes Britàniques però una mica més que als països del nord d'Àfrica. Sovint hem patit períodes de sequera i hem patit pel baix nivell dels embassaments, sempre difícils d'omplir. Això algun cop ha comportat algun tall de subministrament d'aigua i restriccions horàries. Fins i tot a llocs com Castellar, amb un aqüífer potent a sota, ha patit algun moment per la seva aigua connectant-se, per si de cas, a la xarxa Ter-Llobregat.

El problema de l'aigua sempre ha estat al cap dels habitants d'aquest tros de terra. I sovint s'han trobat bones solucions. Cal citar els romans i els seus enginyosos aqüeductes per portar l'aigua des de llocs amb fort desnivell. Actualment el problema no és aquest, això ho tenim solucionat. Durant l'any, si tot va bé plou quan toca i anem aguantant, el problema és quan aquests cicles es trastoquen i plou menys del que tocaria i els nostres representants comencen a empescar-se idees absurdes de transport d'aigua en vaixell, transvasaments del nord (Roine) i del sud (Ebre) i estaques al Pirineu.

Una solució ben fàcil i que ajudaria a resistir èpoques de sequera, seria la instal·lació a totes les teulades d'uns recol·lectors d'aigua i que aquesta anés a uns dipòsits per emmagatzemar-la. Els romans ja ho feien i en deien impluvium. Les teulades són plataformes perfectes per recollir l'aigua de pluja mitjançant unes bones canonades que anessin al dipòsit soterrat corresponent. Cada edifici de pisos o casa tindria el seu propi recollidor d'aigua de pluja i el seu dipòsit. Aquesta aigua es podria fer servir (passant per una sèrie de filtres) per l'ús no de boca, sinó per la dutxa, la rentadora, el rentaplats, el jardí, etc... o simplement tenir-la de reserva per quan manqués el líquid transparent.

No som un país desert, quan ens plou ho fa de valent. Aquesta solució no seria definitiva, però crec que ajudaria molt a conservar i no malgastar tant aquest bé tan preuat que ens dóna vida. Quan veig l'aigua que cau per les teulades i va a parar a terra sempre penso que la desaprofitem. Imagineu-vos que els edificis municipals també ho fessin, teulades com les de l'Espai Tolrà són immenses. Sé que la instal·lació d'això que proposo és costosa, però al cap d'uns anys en trauríem rendiment. Com deia el capità enciam: els petits canvis són poderosos!

Oriol Papell i Torres

* Article publicat a la columna cultural de la Res Pública del Setmanari Forja

Adéu i Hola

L'Altraveu és una agrupació d'electors que es presenta a Castellar des de les últimes eleccions. Van treure 2 regidors, com ERC. Es van presentar a les eleccions prometent que hi hauria rotació de regidors cada any. Han hagut de canviar el temps perquè no quadrava però fan la rotació. I és aquí on vull anar a parar. A l'últim ple, el de dimarts passat, es va produir la segona rotació i per tant van entrar dos regidors més de l'Altraveu i amb aquests ja són el 5è i 6è que entren. Han sortit en Xavi Arderius i n'Elisenda Alamany i entren n'Ita Espinosa i en Martí Llobet. Adéu i gràcies a uns i hola, benvinguts i ànims als altres.

Però el que volia dir és que malgrat la bona fe que hi posen amb aquest canvi no el trobo productiu. M'explico. Ningú neix ensenyat per fer de regidor, és un aprenentatge que dura el seu temps i podríem dir que quan fa l'any és quan ja comences a estar al cas de com funciona tot i agafes el ritme que cal. Una part molt important és la relació que estableixes amb els altres regidors, que dia a dia es va forjant i estableixes un vincle fins i tot d'amistat. I quan ja tens tot això, plas! Te'ls canvien. És una llàstima, de veritat.

Sempre poso el mateix exemple, amb en Francesc Centeno (és el marit de n'Ita) i na Gemma Ubasart, quan van començar sovint hi havia tibantors, però amb el temps es van resoldre i ja ens coneixíem més i les coses van anar molt millor. Hi havia complicitat, vaja. En tot cas, respecto la decisió de l'Altraveu, només faltaria! I un cop més, m'acomiado dels que marxen, hem passat bons moments junts i n'estic segur que tots hem après els uns dels altres. I dono la benvinguda als que entren i els animo a posar-hi les ganes que hi han posat els seus companys i a trobar-nos en allò que faci falta. Adéu i hola!

Va de música: L'ham de Foc

Avui parlaré d'un grup ja desaparegut, per desgràcia. El vaig descobrir fa anys. Com ja he dit en altres articles, la música catalana viu un moment dolç de diversificació brutal. Estàvem acostumats a la música en català dominada gairebé exclusivament pel rock català (d'acord, compartit encara amb la nova cançó). Per sort, però, com passa en totes les llengües normals o que ho volen ser, el català ja gaudeix de representació musical en la majoria d'estils. Podríem dir que la precursora d'aquest estil musical en català per aquest grup és Maria del Mar Bonet, amb les seves cançons d'aires mediterranis del nord d'Àfrica. L'Ham de foc era un grup valencià, que ajuntava tradicions musicals des d'Occitània, passant per Grècia, els Balcans i els països àrabs. Tampoc hem oblidar que el País Valencià té un pòsit àrab molt important. La cançó que us enllaçaré deixa molt clar el que dic. Sorprèn. I és una llàstima que aquest grup deixés de tocar. Evidentment hi haurà grups que agafaran el relleu, i de fet la cantant del grup Mara Aranda sé que treballa en un altre projecte. Una gran descoberta aquest grup, si tanques els ulls et transporta a països llunyans i em recorda molt a la meva estada a Egipte. No m'allargo més, aquí en teniu una petita mostra del seu disc "Cor de porc":

L'ham de foc - Voldrien

L'ham de foc - Voldrien
Composició: Aranda; López

Tanca la porta amb set claus.
Ferma el ferro dels set panys.

El que ha de ser, serà
li tallaran les mans.

Voldrien que baixara
la mirada cap al pit.
Que diguera, sense espera,
als que manen, sí.

Voldrien una reina
i la reina vol parracs,
falda vella i meravella
al capaltard.

Li tallaran les mans.

Tanca la porta, fica pastell.
Reixes que dormen rere paret.

No el deixaran anar.
Li tallaran les mans.

Voldrien que lluitara
i que el cap de l'enemic
se'l penjara de la sella
i la pell d'abric.

Voldrien un bell príncep
Tan ferotge com lleó
i el príncep, innocència.
Se li trenca el cor.

Li tallaran les mans.

Entrevista al B de Blog

No hi pensava que ja van penjar el podcast de l'entrevista que em van fer al B de Blog. La veritat és que és un programa entretingut. Després de les presentacions en Jordi Rius fa un repàs de 10 minuts a les novetats de la Blogosfera castellarenca, sempre plena a vessar de nous articles de tots els temes inimaginables, tan polítics com de cultura, música, societat, etc... Després ve l'entrevista conduïda tant per en Jordi com per en Fran. I finalment s'adjudiquen els premis de la setmana, la b verda, la b vermella i la triple b. Personalment el faria durar una hora sencera, van de cul per poder fe rel repàs de la setmana i pel que em van dir l'entrevista els hi va quedar curta, tenien més coses per preguntar-me i parlar-ne. A veure si s'ho repensen i el fan durar una horeta, de contingut no els n'hi falta. Gràcies per la bona estona, va ser una entrevista molt agradable i de bon rotllo, i perquè negar-ho, fa il·lusió que t'entrevistin i que algú es miri el teu blog, que com vaig dir, és una porta oberta a com penso.

Si voleu escoltar el programa aquí teniu l'enllaç.

Nevada a Castellar

Mira que arriba a nevar poc a Castellar eh! Té les seves coses negatives, però coi, un cop de tant en tant seria ben bonic. Sempre que anuncien nevades a tot Catalunya, pam, aquí no hi cau ni un tímid floc de neu. Avui, però, ha estat l'excepció que confirma la regla cada cert temps. Això sí, ha nevat uns minuts, ben fort, ha quallat i després, clariana de sol i tot fos. Ha durat poc, però la petita estona de visió de teulades i arbustos emblanquinats és màgica. Us deixo unes fotografies que he fet.

Fissió nuclear

La fissió nuclear consisteix, a grans trets, en el trencament en dos o més nuclis lleugers d'un àtom pesant i l'alliberament de neutrons i fotons (aquests en forma de radiació gamma) i molta energia calorífica. Radiació, aquest és problema de la fissió. Actualment s'estudia una nova forma d'energia que és exactament el que passa al sol, la fusió nuclear entre dos àtoms d'hidrogen per formar un àtom d'heli, molta energia i ben neta. Trigarem a veure-la, però és el futur. El cas que ens ocupa, però, és el d'una energia de la que depenem i que té un greu problema: residus radioactius. La meitat de l'energia que fa servir Catalunya ve de l'energia de fissió nuclear. A les Terres de l'Ebre hi ha tres centrals nuclears, abans quatre, en funcionament. Dues a Ascó i una a Vandellòs. Com sempre, al cul de Catalunya, una de les zones més deprimides, tota la merda possible.

El consistori d'Ascó, encara no entenc perquè, a part de tenir dues centrals nuclears, que en teoria li haurien de proporcionar llocs de treball i en el seu moment una bona suma de diners (el mateix alcalde diu que hi ha diners de sobra pel pressupost municipal, quina enveja eh?), doncs a sobre, també vol tenir un cementiri nuclear. Serà tan net com vulgueu i tan segur com ens vulguin vendre, però potser ja n'hi ha prou de tenir sempre tota la merda no? El territori que té tres centrals nuclears a sobre ha de tenir-hi el cementiri per les restes? Home, potser que s'ho facin mirar no? No hi ha prou espai a tot l'Estat Espanyol?

Em sembla, però, que entenc perfectament què ha passat. Els diners hi són darrere, evidentment. La suma que deu haver ofert, en secret, el govern espanyol a l'ajuntament d'Ascó deu ser d'aquelles que enlluernen tant... Ens ha venut la moto, el senyor alcalde (CIU) que vol un futur per Ascó, vol llocs de treball, etc... Clar home, ara ho entenem, teniu dues centrals nuclears, doncs què coi, fotem-hi el cementiri per si de cas! I a prendre pel sac el territori i els seus equilibris.

Respecto que el consistori, que és la representació dels votants, hagi presentat candidatura per tenir el cementiri. El que sembla que s'escapi a l'ajuntament d'Ascó (i una bona maniobra del govern espanyol de passar la patata calenta als municipis) és que un lloc on s'emmagatzemen els residus nuclears sobrepassa el terme municipal del municipi i potser el territori (Terres de l'Ebre) hi haurien de dir alguna cosa.

Resultat enquesta: Ets d'alguna entitat?

Amb aquesta enquesta volia veure si la gent està implicada en entitats o com sento darrerament i observo les entitats representen menys gent de la que ens pensem, sense esmentar el fet que molta gent està a més d'una entitat, i com sempre hem dit amb els amics "sempre som els mateixos". Evidentment d'aquesta enquesta tan reduïda i poc representativa no en traurem l'entrellat, però almenys sabem que dels que hi han participat es compleix una cosa de les que dic, qui és d'una entitat ho acostuma a ser d'alguna altra. Suposo que a qui li agrada participar en el món associatiu no en té prou amb només una associació i participa amb moltes d'altres segurament relacionades. És el meu cas. Aquí us deixo els resultats:

Sí, d'unes quantes	5 (50%)
No, de cap	4 (40%)
Sí, d'una	1 (10%)
No, però m'hi vull apuntar	0 (0%)

Ja podeu votar a la nova enquesta: Què fas per Carnestoltes?

Va de cine: L'eriçó

Divendres passat vaig anar al cine i com passa sovint no teníem clar quina pel·lícula mirar. N'hi havia tres que tenien bona pinta i havíem de decidir. Després de llegir els tres arguments ens vam decantar per una pel·lícula francesa. Em venia al cap Amèlie. S'ha de reconèixer el grau de qualitat que té el cinema europeu. Reconec que no sóc un boig del cinema com mon pare, que s'ho sap tot de manera enciclopèdica. Em pot agradar des de la ciència ficció més pura a pel·lícules com la de l'altre dia. Em passa una mica com amb la música, molta varietat i ben diferent.

Doncs bé, la pel·lícula em va sorprendre gratament, per això en faig un article, és clar. Vam anar a veure L'eriçó, basada en la famosa novel·la de Muriel Barbery L'elegància de l'eriçó. A trets generals, tot succeeix en un edifici de París d'alt standing. Sobretot es centra en una família que aparenta que va tot bé des de fora però realment no funciona. Un marit ministre que passa de la família, una dona que depèn del psicoanalista, una filla pija creguda i una altra filla petita tan superdotada que viu al seu propi món. Una portera amb baixa autoestima. Un nou inquilí japonès. I veïnes grans xafarderes. Les segones oportunitats és el gran tema de la pel·ícula. No vull explicar res més, us recomano que hi aneu, val molt la pena i sorprèn. Això sí, si sou sensibles acabareu plorant al final, vaig acabar amb la cara ben mullada.

Avui vaig al BdeBlog!

Avui, com cada dimarts a les 20:30 hi ha una programa més del B de Blog, programa del que ja en vaig parlar. Analitzen els blogs castellarencs fent una repassada pels temes més importants i acaben entrevistant a un dels blogaires. I ves per on, avui m'ha tocat a mi. Així que si en teniu ganes esteu atents al programa. Suposo que m'entrevistaran cap a les 20:40. Recordeu que si no sou de Castellar i voleu escoltar ràdio castellar (90.1 FM) ho podeu fer online o el dia següent us podeu baixar el podcast del programa. Espero que em tractin bé i perdonin que avui faci aquesta actualització tan bèstia d'articles, feia dies que volia escriure tot això però se m'ha acumulat i ara he tingut una petita estona i he aprofitat per redactar-los i publicar-los, just abans d'anar a reunions de l'ajuntament. I agrair el premi que em van donar (la tripleeeee b!) el 24 de novembre de l'any passat pels 100 articles del 2009:

Obres a la Plaça Pau Casals

Per qui no ho sàpiga, aquella placeta de columnes vermelloses que hi ha a la confluència entre el carrer Barcelona i el carrer Agustina d'Aragó (el meu carrer), és la plaça Pau Casals. Una plaça petitona que em porta molts records d'infantesa. Abans, quan els nens jugaven al carrer (ara en són ben pocs), era típic passar-te hores en una plaça de sorra i acabar ben net. Jo ho feia sovint i com que la plaça és de sauló arribava a casa de color marronós clar. També és la plaça que va engalanar el meu carrer per la Festa Major del 1983, els anys següents es va fer al carrer directament. També era el lloc típic on llançar petards i experimentar amb ells.

Fa un parell d'anys si no vaig errat, van posar-hi nous gronxadors i la ja típica tanca de pals de fusta per protegir els nens i nenes que hi juguen i que no puguin escapar-se de cop. Personalment penso que és una plaça massa petita per estar al 80% ocupada pel tancat dels gronxadors, però això és un altre tema. Fa ja bastants anys els veïns ens queixem que a la vorera de la plaça al carrer Agustina d'Aragó hi ha un bony llarguíssim, provocat per les arrels de les alzines. L'altre dia fent el resum del que havia proposat Esquerra als plens vaig trobar que fa tot just un any vaig fer una intervenció demanant solucions a un tema que ja s'allargava massa i podia provocar caigudes i desperfectes a la casa que toca amb la plaça per culpa de les arrels.

Per nadal, sorprès, per fi començaven les obres, semblava que obrien una rasa a la zona afectada. Però no només això, sinó que han aixecat tota la part que delimita la plaça i sembla ser que la faran nova del tot. Les coses de palau van a poc a poc, diuen, i és ben cert, ha costat. Però també diuen que val més tard que mai, així que donarem una oportunitat a les obres a veure com ens deixen la nova plaça. Només demano una cosa, més ciment no, les places són per donar un respir a tant de ciment com tenim a les nostres ciutats.