Patrícia Gabancho: Crònica de la independència

El meu autoregal de Sant Jordi va ser, com no, un llibre (de fet en van ser tres). Però el que més ganes i més atenció em cridava dels tres era el de la Patrícia Gabancho: Crònica de la independència. He de confessar que els bocamolls de sempre ja m'havien desvelat algun misteri, sort en tinc que quan vull, mig-esborro la informació i poc o molt, el llibre ha estat un d'aquells plaers que et fan llegir-lo a qualsevol moment i capítol que passa, més en vols llegir, com us ho diria, t'absorbeix. En tot cas, ja us aviso que explicaré coses clau del llibre, per tant, si voleu seguir, millor que no llegiu més tros d'aquest article.

Tota "l'acció", si així en podem dir, passa al 2037, gairebé 30 anys després de la proclamació d'independència. Tot el llibre són un seguit de trasncripcions d'entrevistes a personatges del mateix any i alguns retalls de premsa i articles d'opinió del moment just de la proclamació. Resulta curiós el fet que el PSC-PSOE es trenca i es converteix en PSOC (diria que no esmenta què volen dir les sigles, suposo que la O és d'obrer i la resta ja s'entén), totalment PSOE i l'altra part conserva el nom del PSC i és liderat per en Castells, que obre els ulls després del fracàs del finançament. Artur Mas és defenestrat de CIU per la seves retallades a l'estatutet i ho acaba liderant en Miquel Roca i Junyent (sí, ho llegiu bé, ell!) que es converteix en president de la Generalitat i fa una proclamció d'independència (surrealista, pel personatge, no pel fet). Catalunya aconsegueix la llibertat sense tancs ni espanyolades vàries. A les eleccions següents, i amb tot de partits nous, guanya el Partit Demòcrata (format per ex-convergents i exsociates, el somni sociovergent, per fi!) liderat per en Castells, que es converteix en President de la Generalitat. Al País Valencià, passa tot el contrari, els valencianistes són perseguits fins al final, la llengua prohibida, brutal. La majoria fugen a Catalunya. Les illes decideixen annexionar-se al nou estat Català. I la resta ens parla del futur, com se n'ha sortit Catalunya en temes de llengua, immigració, economia, sanitat, etc... I com sembla lògic i molts defensem, Catalunya fa un salt de gegant ara que per fi deixa de malgastar energies en explicar-se i negociar (barallar-se) amb Espanya i per fi les dedica totes a ser millor. En alguns termes m'agarda el futur que descriu el llibre, en d'altres no tant, però Europa hi té molt a veure i confirma que el vell continent és més important del que molts ens volen fer creure i en un futur, més.
Us recomano aquest llibre, convida a reflexionar en molts temes i a imaginar com serem més endavant. Som el present, però preparem el futur dels nostres fills i el que fem i deixem de fer serà decisiu.

Paràsit

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

Exemple d'ectoparasitisme.

Un paràsit és un organisme que passa gran part de la seva vida als teixits d'un altre organisme, al qual li causa un dany però sense arribar a matar-lo directament. L'espècie que du a terme el procés es denomina paràsit o hoste i l'espècie parasitada s'anomena hostatjador. El parasitisme es dóna en tots els tipus d'éssers vius i en tots els ecosistemes.

Els danys causats pels paràsits poden prendre diferents formes, des de patologies directes fins a efectes més subtils com canvis de comportament de l'hoste. Per exemple, alguns cucuts ponen els ous en nius d'altres espècies de manera que les seves cries són alimentades per pares aliens, la cria de cucut creix més de pressa que les altres fins que les fa fora del niu.

La interacció biològica entre l'hoste i el paràsit pot arribar a convertir-se en simbiosi si el paràsit en comptes de perjudicar l'hoste li proporciona algun benefici.

Un altre exemple de parasitisme seria el borbònic. L'ésser viu en qüestió, Juan Carlos de Borbón i la seva família, s'instal·len en palaus luxosos i xuclen a poc a poc els diners de la bona gent que els guanya amb esforç i dedicació. I el parasitisme es perpetua amb el sistema conegut com herència genètica, els fills del paràsit pare acaben ocupant el seu lloc i continuen amb el parasitisme perpètuament. L'única cura que es coneix és la república, que consiteix en l'expulsió del paràsit del cos parasitat o seccionant el coll del paràsit i la seva descendència.

Robiols, crespells i panades

Arribo a l'aeroport de Son San Joan i en Miquel Àngel ja m'hi espera. Passem un moment per casa seva, al barri des Rafal de Palma per saludar els seus pares, contents de tornar-me a veure després de 5 anys sense trepitjar Mallorca. No han canviat gens. La seva moixa (gata) tampoc, m'enduc una esgarrapada de regal. Agafem el cotxe i anem fins a Biniali (Sencelles) a la masia familiar que tenen als afores. Sembla que aquí el temps no passa, la sensació de calma i tranquilitat m'envaeix, la masia antiga hi ajuda. Avui és dijous sant i sembla ser que em donaran feina. Fem una massa amb farina, ous, suc de taronja i ingredients que em perdo. Amb trossos d'aquesta massa fem una capa fina, hi posem a sobre confitura, xocolata o dolç de llet i la tanquem donant-li forma de mitja lluna. Una estoneta al forn i llest per menjar. Això sí que és un postre. En diuen Robiol, menja típica de setmana santa. Amb la massa que sobra fem figures en forma d'estrella, de cor... i també al forn. És com una galeta, boníssima. D'això en diuen Crespell, va més encaminat als nins. No para mai de menjar aquesta gent?
L'endemà, divendres sant, ve tota la família del meu amic a dinar. Per variar una mica i menjar molt, fan una fideuada, tot sigui dit, boníssima. I de postres, una mica de robiols i crespells d'ahir. Torno a acabar ben tip i patint per la meva línia. La família es queda i durant tota l'horabaixa fem unes coses anomenades panades. Amb una massa semblant a la d'ahir però amb més textura de pa, fem una figura amb forma de cendrer i hi posem un poc de sobrassada i cansalada i ho omplim de valent amb carn, afegint a dalt de tot un bocí més de sobrassada i cansalada. també hi ha la versió de pèsols. Ho tapem amb més massa i ja tenim la panada feta. Es posa a un forn de caliu, un parell d'hores i ja es poden menjar, però fredes. No cal dir que estan boníssimes i un cop més, això deu engreixar de valent. Sort que l'endemà amb el meu amic pugem a peu al Santuari de Lluc (una mena de Montserrat a la mallorquina) i amb una bona suada ho fem baixar tot, amb una petita aturada al camí per berenar un parell de panades i sobrassada, és a dir, recuperem el que hem perdut fent exercici. Ben aviat s'acaba l'estada a l'illa gran Balear i torno cap al meu Principat. És curiós com a Mallorca totes les famílies tenen ben assumit, que aquests dies toca fer robiols, crespells i panades. Quan es tracta del menjar, els mallorquins ho tenen clar.

Oriol Papell i Torres

* Escrit publicat a la columna de la Res Pública del setmanari Forja

Gran Joan Miquel Oliver

Tornem a la música. Llegia fa uns mesos en un bloc on l'il·lús blocaire es preguntava perquè una cultura "petita" com l'islandesa (300mil parlants d'islandès) era tan coneguda (en l'aspecte musical) i en canvi la música catalana no (11 milions de parlants) i ens acusava de queixar-nos perpètuament i s'intuia aquell discurs espanyol de sempre: català = provincià i qualsevol altra cultura, però sobretot si és espanyola = oberta al món. Suposo que aquest blocaire deixava de banda intencionadament que Catalunya o els Països Catalans no som estat i per tant, per desgràcia nostra, tot passa per l'adreçador de Madrid, cosa que ens fa desconeguts al món, ja que Espanya és un llast a qualevol de les nostres aspiracions més bàsiques, a l'Estat Espanyol li ineteressa que siguem invisibles, si ho som no existim, objectiu que tenen a l'agenda des de fa 300 anys com a mínim.

En català hi ha molt bona música, un exemple us el vaig posar l'altre dia, amb Mishima, però podria anar dient noms com Manel, Burman Flash, Lexu's, Antònia Font, Obrint Pas, Ivette Nadal, El petit de ca l'Eril, Pau Alabajos, Cesck Freixas, Al-Mayurqa, Joan Miquel Oliver, Gerard Sesé, etc.., la llista seria llarguíssima i veuríeu perfectament el moment dolç que viu la cançó catalana, malgrat que els mitjans li fan un buit demencial, al que contribueix gent com el blocaire abans esmentat.
Aquest post el feia per ensenyar-vos un parell de cançons del disc "Bonbón Mallorquín" de Joan Miquel Oliver i m'he envalentonat, aquí teniu un petit tastet:

Enquesta: Qui és, per tu, en Jordi Roman "trànsfuga"?

Un cop més, ja tenim els resultats de l'enquesta sobre aquell regidor que seu impassible a tots els plens, "entomant" totes les crítiques que rep des de l'oposició amb una serenitat digna d'estudi. Bé, per fer el que fa, s'ha de ser algú sense dignitat ni sentit de la vergonya, per això la seva actitut. Els resultats han estat clars, la primera opció és l'evident que qualsevol nen de pàrvuls respondria sense problemes. Les altres tres opcions les vaig posar per veure qui tenia la barra de contestar-les. L'única que pot passar és l'última, que ja és qüestió de subjectivitat. Però les altres dues són respostes que qui les ha votat o se n'enfotia o era un membre de l'equip de govern que neguen sempre que hi tinguin algun contacte i tenen la barra de dir que és un regidor com qualsevol altre (clar, tots els regidors hem fet el mateix, abandonar el grup pel que vam ser votats traint els electors. Un regidor qualsevol, sí, oh i tant!). Apa, els resultats, que un servidor se'n va a València:

L'onzè regidor de l'equip de govern sociata	14 (56%)
Un regidor com qualsevol altre	2 (8%)
Algú amb ètica i dignitat	2 (8%)
Va ser un gran regidor de joventut	7 (28%)

Per cert, ja podeu votar la nova enquesta:

Què en penses de la política del PSC-PSOE de Castellar?

Ha triomfat el cop d'estat

Senyors, avui és un dia trist per Euskadi, avui Euskadi té un Lehendakari no legítim. L'estat espanyol, aquell que any rere any és condemanat per Amnistia Internacional per tortures i manca de llibertats polítiques i de premsa, en el seu moment va aprovar una llei de partits (PP i PSOE) per il·legalitzar l'Esquerra Abertzale. I així ho van fer. Il·legalitzar idees. A cap estat del món es persegueix el fet de no condemnar o ser amic, a cap. Menys en aquest estat. Un cop il·lagalitzada l'esquerra abertzale els espanyolistes ja tenien el camí obert. I així ha estat, més de 100.000 persones sense veu, sense opció política. És l'única manera que tenen de guanyar, fent trampes. No sé si em fa més pena això o veure socialistes d'aquí desitjant sort i ànims a en Patxi López, no tenen vergonya i accepten que un 10% de la socetat basca no estigui representada. Sí, són els mateixos del GAL que va crear el PSOE. La llei de partit hauria d'Il·lagalitzar el PSOE i el PP: uns pel terrorisme d'estat i els altres per no condemnar el franquisme. Però aquí no passa res, si cal fer trampes i saltar-se la llei o fer un cop d'estat per llei, doncs ho fan.

La societat basca és sociològicament basquista i en Patxi López no ho tindrà fàcil i de fet no li desitjo sort, no la mereix. Espero que sigui un fracàs absolut. De fet, a alguns d'aquí que només diuen pestes del PP els hi hauria de caure la cara de vergonya. El pacte PP-PSE-PSOE és molt vergonyós. L'excusa que ja tornen a dir tant el PSOE regional de Catalunya com el PSOE estatal de "si tu no hi vas ells tornen" ara de cara a les eleccions eruopees ja se la podren fotre on els hi càpiga. I compte, a la que puguin ho faran a Catalunya, perquè per sobre de tot són espanyols. Ja ho hem vist al Castell de Montjuïc on PP i PSC-PSOE han pactat el traspàs mantenint al consorci el ministeri de defensa (i la bandera espanyola, només faltaria!), un castell dels catalans robat fa anys, on van assassinar el nostre president Companys i que ara ens retornen amb condicions, quins collons! I no us ho perdeu, l'ordre protocolari estableix que primer és l'alcalde Hereu, després la Ministra de Defensa (Chacón viva espanya) i després el President de la Generalitat. Quina humiliació!

Euskadi avui plora, la majoria no volia aquest lehendakari però la justícia i els partits espanyols sí, i com que ells tenen el poder de veritat, cop d'estat judicial i llestos.

Ànims Euskadi, d'aquí 4 anys els heu d'expulsar.

Maneres de fer les coses

Un dia qualsevol obro el correu de l'ajuntament i em trobo amb la nota de premsa següent:

"Enllestit el projecte de la segona escola bressol pública de Castellar"

Fins aquí cap problema, una nota de premsa més explicant què fa l'equip de govern, lògic i natural del gavinet de premsa de l'ajuntament. Segueixo mirant el correu i em trobo amb el missatge següent provinent d'Alcaldia:

"Per la present, se us convoca el proper dimarts dia 12 de maig, a les 18 h, a l'alcaldia, per parlar de l'Escola Bressol."

Llavors t'atures i et preguntes... a veure, què ens diran? si ja ho tenen tot dat i beneït, primer la premsa i després a informar als regidors dels partits de l'oposició home! L'equip de govern s'hauria de dir l'equip dels titulars. Funcionen així. Sempre, sempre, sempre, com si tinguessin majoria absoluta (que la tenen ->trànsfuga). Recordeu la proposta de les plaques solars? faltaven uns dies pel ple i apa, ben publicadet a l'actual i arriba el ple i com que no estava gens clar es retira, és allò que a casa meva se'n diu fer el ridícul.

N'estem una mica cansats d'aquest sistema de fer política, tot és façana, això sí, amb una bona capa a sobre per semblar bonic, alegre i que feliços som. Però rasques i res, no hi ha res. Política de cara a la galeria, exactament com fa en Bustos (de qui penseu que mamen els socialistes de Castellar? el seu cap ideològic, el primer tinent d'alcalde, és un ferm defensor de l'inefable Bushtos), l'alcalde de Sabadell, que tot el que fa és captat per una càmera i surt al diari de Sabadell a una infinitat de fotos (ostres, de què em sona?), fins i tot quan es rasca el cap.

En fi, un cop més, més del mateix, l'equip de govern no informa quan toca ni debat les coses (tanquen un carrer i per tant s'hauria d'explicar a la taula de mobilitat... doncs fa mesos que ni la convoquen) com pertocaria i qui dia passa any empeny.

Això no són maneres.

Per què això sí i allò no?

Llegim a l'actual, a bombo i platerets, que ja s'han enllestit els pressupostos participatius a dues zones concretes de Castellar: Plaça Europa i Can Carner. A la primera hi participen finalment 20 persones i a la segona, gràcies a l'impuls de l'associació de veïns, una miqueta més, 50. A la primera s'escull tancar el carrer d'Espanya en el tram que travessa la plaça entre d'altres i en el segon un seguit de millores a les diferents places. Deixant de banda que 20 i 50 persones són poques (estaria bé saber quin percentatge representen) la iniciativa és encertada, sempre està bé apropar a la ciutadania algunes decisions per fer-la corresponsable i valorar més allò que tenim. Fins aquí bé. No em veureu mai opinar en contra d'apropar la política a la gent, allò de votar cada 4 anys no va amb mi, millor participar dia a dia.

La pregunta que ens fem molts, que vam formular els tres grups municipals a la tertúlia de la ràdio al regidor Aleix Canalís i fent-la extensiva a tot l'equip de govern del PSOE de Castellar, és perquè en aquest tema es pot fer participar a la gent i preguntar què vol i en canvi no es pot preguntar una cosa a nivell de tot el municipi com: Vol les ARE a Castellar?
És senzill oi? doncs l'equip de govern tira pilotes fora, com sempre. Un referèndum que hem demanat els tres grups de l'oposició, que representem a més de la meitat de la ciutadania (recordem que els 3 grups sumaríem majoria absoluta si no fos pel trànsfuga, però això és el de menys, la gent que va votar són més de la meitat). I encara que no representéssim a la majoria, tant difícil és preguntar què vol la gent? De què tenen por en Giménez i els socialistes? Que surti que no el referèndum? Senyors, això és la democràcia i fer referèndums és l'expressió més natural d'aquesta, preguntar què vol la gent és el fonament d'aquest sistema, o hauria de ser-ho.

Seguim veient com l'equip de govern fa tot un seguit d'actuacions de cara a la galeria, simples capes de pintura (com molt bé apuntava en Rafa al seu bloc) per tapar i res més. Canvis a fons ni un. Propaganda pamfletària, la que vulguis. Si els socialistes volen fer més participativa la política local ja saben què han de fer. El problema, molt em temo, és que mai hi han cregut. Com deia el 1r tinent d'alcalde (que si té una cosa bona és que el que pensa, ho diu), "el nostre objectiu és guanyar les properes eleccions". No hase falta desir nada más!

Mishima - Qui n'ha begut

Seguint amb la tònica musical, no em podia estar de penjar-vos aquesta magnífica cançó de Mishima, grup que vaig poder descobrir a fons fa un parell de mesos a Cardedeu, en el marc del 2n Tastautors. Podríem definir el seu estil com rock alternatiu o fins i tot indie... tot i que no sóc amant d'etiquetar, perquè molts cops aquests grups no tenen un estil fix, sinó que oscilen, cosa que és d'agrair. En tot cas, escolteu la cançó i us animo a cercar-ne més pel youtube, com per exemple, "un tros de fang". Ah, i a veure si algú descobreix a què es refereix la cançó en qüestió.

Qui n'ha begut
En tindrà set tota la vida
Qui ho ha deixat
Ja no suporta el pas dels dies

Enganxa més que l'heroïna
I és tan eficaç com l'aspirina

Diu que et transporta a un altre planeta
T'inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d'or
per cada moment que tornes a viure

I ara tu digue'm si és veritat
el que m'han dit que vas explicant
Diu que tu també ho has provat
Digues, que ho recordes?
O quan ho deixes tot s'oblida?

I ara tu digue'm si és veritat
o tu tampoc saps ben bé de què et parlo
Digue'm si és veritat
Digue'm que no pot ser
que això també sigui mentida

Diu que et transporta a un altre planeta
T'inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d'or
per cada moment que tornes a viure

Enigma

ENIGMA amb més de 40 milions d'àlbums venuts, publica el seu nou treball Seven Lives Many Faces, el seu setè àlbum i un nou capítol del seu particular univers creatiu. Són 12 cançons que sobrepassen els límits de l'espectre del so conegut, El primer single de l'àlbum, la cançó Seven Lives, ha estat el tema oficial d'Alemanya en els passats Jocs Olímpics de Pequín.

Tots hem sentit alguna vegada una cançó d'Enigma i aquella sonoritat que sembla d'un altre món, però hi ha un petit detall en una de les cançons, la que s'anomena "La puerta del cielo" (incomprensiblement el títol és en castellà) està cantada en català insular! (segurament eivissenc).
Us havíeu imaginat mai una cançó d'Enigma en català? doncs aquí la teniu, sona molt bé ila veu és increïble: