Patrícia Gabancho: Crònica de la independència

El meu autoregal de Sant Jordi va ser, com no, un llibre (de fet en van ser tres). Però el que més ganes i més atenció em cridava dels tres era el de la Patrícia Gabancho: Crònica de la independència. He de confessar que els bocamolls de sempre ja m'havien desvelat algun misteri, sort en tinc que quan vull, mig-esborro la informació i poc o molt, el llibre ha estat un d'aquells plaers que et fan llegir-lo a qualsevol moment i capítol que passa, més en vols llegir, com us ho diria, t'absorbeix. En tot cas, ja us aviso que explicaré coses clau del llibre, per tant, si voleu seguir, millor que no llegiu més tros d'aquest article.

Tota "l'acció", si així en podem dir, passa al 2037, gairebé 30 anys després de la proclamació d'independència. Tot el llibre són un seguit de trasncripcions d'entrevistes a personatges del mateix any i alguns retalls de premsa i articles d'opinió del moment just de la proclamació. Resulta curiós el fet que el PSC-PSOE es trenca i es converteix en PSOC (diria que no esmenta què volen dir les sigles, suposo que la O és d'obrer i la resta ja s'entén), totalment PSOE i l'altra part conserva el nom del PSC i és liderat per en Castells, que obre els ulls després del fracàs del finançament. Artur Mas és defenestrat de CIU per la seves retallades a l'estatutet i ho acaba liderant en Miquel Roca i Junyent (sí, ho llegiu bé, ell!) que es converteix en president de la Generalitat i fa una proclamció d'independència (surrealista, pel personatge, no pel fet). Catalunya aconsegueix la llibertat sense tancs ni espanyolades vàries. A les eleccions següents, i amb tot de partits nous, guanya el Partit Demòcrata (format per ex-convergents i exsociates, el somni sociovergent, per fi!) liderat per en Castells, que es converteix en President de la Generalitat. Al País Valencià, passa tot el contrari, els valencianistes són perseguits fins al final, la llengua prohibida, brutal. La majoria fugen a Catalunya. Les illes decideixen annexionar-se al nou estat Català. I la resta ens parla del futur, com se n'ha sortit Catalunya en temes de llengua, immigració, economia, sanitat, etc... I com sembla lògic i molts defensem, Catalunya fa un salt de gegant ara que per fi deixa de malgastar energies en explicar-se i negociar (barallar-se) amb Espanya i per fi les dedica totes a ser millor. En alguns termes m'agarda el futur que descriu el llibre, en d'altres no tant, però Europa hi té molt a veure i confirma que el vell continent és més important del que molts ens volen fer creure i en un futur, més.
Us recomano aquest llibre, convida a reflexionar en molts temes i a imaginar com serem més endavant. Som el present, però preparem el futur dels nostres fills i el que fem i deixem de fer serà decisiu.