Quan arriba el bon temps i comença a fer caloreta, no falla mai, sempre torna, ja hi és. Moltes nits quan arribo a casa faig un moviment de manera instintiva, em fixo en l'espai que hi ha entre el petit porxo de sobre la porta d'entrada de casa i la paret. És allí, em mira atentament, poruc, immòbil, i quan poso la clau s'amaga corrents a l'escletxa. La munió d'insectes que donen voltes al llum respiren tranquils, suposo. Sí, parlo d'un dragó, concretament del de casa meva. No sé si és el mateix cada any, però sempre n'hi ha un que torna per aquestes dates i es queda fins ben entrada la tardor. Després desapareix, suposo que deu hivernar, la veritat és que no en tinc ni idea. El que sí sé és que cada nit s'atipa de mosquits, arnes i tota mena de bèsties que rondin el llum de l'entrada de casa. Parlant d'arnes, sovint s'ha acusat injustament als dragons de menjar-se la roba. És tot fals! Si algun cop heu trobat dragons dins l'armari on guardeu la roba i aquesta té forats no és pas culpa dels dragons, sinó de les arnes. Per què us penseu que els dragons són a dins? Per menjar-se les arnes, un dels seus aliments preferits.
Si voleu veure molts dragons una nit d'estiu, i aprofitar per prendre la fresca, el carrer Sant Iscle és ideal. Recordo quan era monitor de l'Esplai Sargantana i fèiem les reunions els dilluns a la nit, sovint a fora per estar més frescos, jo baixava pel carrer i a les parets tot de dragons corrien per amagar-se de la meva presència, de totes les mides possibles, alguns d'allò més grossos. Si t'hi estaves una estona immòbil, tornaven a sortir i es col·locaven estratègicament al voltant del fanal corresponen, atrapant a les seves boques, els pobres insectes despistats. De veritat, aquest carrer és un espectacle, de la gran quantitat de rèptils que hi ha.
Qui no ha agafat dragons de petit i hi ha “jugat”? Pobres bèsties, el fet de ser tant curioses els hi ha jugat una mala passada. Quan som infants allò que surt de la normalitat, ens crida l'atenció, i un animaló d'aquella mida, que s'arrapa a la paret i al sostre amb aquelles ventoses als dits i que perd la cua quan l'agafes en un intent desesperat de distracció, no té preu.
Si veieu un dragó a dins de casa, molt típic quan neixen les cries perquè hi troben seguretat, no el mateu. Entenc que pot fer fàstic i fins i tot por, però no li feu mal. Agafeu-lo com faig jo moltes vegades i deixeu-lo al jardí o a una paret exterior a prop d'un llum. Són un depredador natural dels mosquits que ens piquen i martiritzen a l'estiu. Els hi hem d'estar agraïts.
Quan veig un dragó em pregunto: Qui diu que els dracs no existeixen? Són entre nosaltres, d'incògnit.
* Escrit publicat al setmanari Forja a la columna de la Res Pública
