A la gran majoria d'enterraments als que he anat (que han estat més aviat pocs), el sector predominant de població assistent era de mitjana edat - gran. Bàsicament, perquè qui ens havia abandonat era d'edat avançada. L'últim enterrament al que vaig assistir, la majoria érem gent jove, massa jove.
Fa uns dies, quan em van dir que en Jordi ens havia deixat, em vaig quedar glaçat, no m'ho podia creure. El coneixia de l'organització juvenil on milito. Havíem passat moltes estones junts en consells nacionals, congressos, actes diversos i sobretot, a l'Acampada Jove. Un maleït accident de trànsit ens l'havia pres, per sempre. Vaig passar un parell de dies bastant sensible amb el tema, pensar en ell em feia venir llàgrimes als ulls. No li tocava, amb només 23 anys tenia molta vida per recórrer, se'm feia dur que no veuria aquell company mai més.
A l'enterrament, com deia, hi havia una majoria aclaparadora de joves. Companys de partit, amics, companys d'estudis, familiars, amics de familiars... hi érem tots. Una cerimònia que va ser molt bonica, amb parlaments de la mare (quina dona tan valenta), dels amics, lectures de poemes i cançons que li agradaven. L'estelada cobria el fèretre, recordant que l'objectiu del meu amic era la llibertat del país. He de confessar, que l'enterrament em va ser molt útil per poder sentir-me millor. El fet de trobar-me tants amics que passaven per la mateixa situació, va ser com una mena de catarsi col·lectiva. Tots estàvem destrossats, i el fet de poder-nos abraçar sincerament i plorar a l'espatlla de l'altre ens va ajudar molt. I encara va ajudar-hi més el fet que després uns quants anéssim a xerrar una estona junts tot fent un cafè com a ell li agradava fer. Aconseguir parlar d'ell i recordar-lo amb un somriure era un objectiu que havíem d'assolir per la nostra salut emocional.
No és fàcil perdre un amic, què us he de dir. Però no em negareu que a certes edats ja no és tan dur, ja s'ha viscut una bona part de la vida i experiències vàries, i en certa manera, tots tenim interioritzat que ja toca. A un noi de 23 anys no li toca abandonar-nos, no és just. Tots els projectes que tenia amb la seva xicota, amics, feina, etc... se n'han anat en orris. Hi ha una frase que defineix molt bé la situació: cap pare o mare, hauria d'enterrar als seus fills. I així és. Jordi, no t'oblidaré mai i mentre això passi, seguiràs viu en els meus records. Tenim un cafè pendent, no ho oblidis.
Oriol Papell i Torres
* article publicat a la columna de la Res Pública del setmanari cultural FORJA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada