Feia temps que volia escriure sobre aquest tema tan esotèric com l'existència de Déu. De petit em vaig creure tot allò d'un ésser diví que després de sis dies pencant el setè descansava i que la dona provenia, de manera fastigosament masclista, de la costella d'un home esculpit al fang. Recordo que algun cop havia mirat amunt demanant alguna cosa, que ara em sembla ridícula, però en aquell moment era important, i creia fermament que el de dalt m'ajudaria. Evidentment alguns cops funcionava i d'altres no, i nostre senyor poc hi tenia a veure. Per sort fa anys vaig entendre que m'havien pres el pèl. Sé que això no li agradarà a la meva àvia, però no és nou per ella, fa anys que ens discutim per aquest tema, ella catequista i el nét va i surt ateu! Sí, jo em mullo, no faig com l'agnosticisme, que davant el dubte prefereix no decantar-se, jo no, jo nego l'existència de cap Déu.
Quan et vas fent gran i vas coneixent el món que t'envolta, descobreixes que hi ha milions de persones que creuen en un altre déu i tota la parafernàlia que l'envolta. I això comença fer-te dubtar. Quan veus els problemes que té el planeta i l'espècie humana, les guerres i les injustícies constants, és que alguna cosa falla. Et diuen que déu no ha de solucionar els nostres problemes, que hem de ser nosaltres. Però escolteu, i aquells pares que posen a dormir el seu infant de tres anys i l'endemà el troben mort? I la barra que té el capellà quan a la missa de l'enterrament diu que déu el volia al seu costat? No us bull la sang? I no us fa vergonya quan veieu imatges del Vaticà i la quantitat d'or que els envolta? Jo a qui admiro és als missioners, com Vicenç Ferrer, aquests haurien de ser els veritables caps de l'església i no tota aquella colla que viu en l'opulència i diu bestieses contra els preservatius, per posar un exemple.
Alguns em diran que una cosa és la institució i una altra és la fe. Part de raó tindran, però com a científic que sóc, això d'un ésser superior amb superpoders no em convenç en absolut. Ja sé que és qüestió de fe, però a mi les coses se'm demostren que existeixen, no pas el contrari. Qui és capaç de negar que no existeix l'unicorn rosa invisible? És qüestió de fe? Entenc que en un passat es volgués donar explicació a coses com la pluja, la sortida del sol o la nostra mera existència. Crec, però, que avui dia la ciència ens ha donat moltes respostes, és cert, també, que ha creat noves preguntes. Personalment opto per la ciència, es basa en l'estudi i en la demostració de les diferents teories que van apareixent. No és qüestió de fe, sinó de demostracions i fets consumats. Espero no haver ofès a ningú, però demano que es respecti que no cregui en res, com respecto, malgrat no ho entengui, que hi hagi gent que cregui en éssers divins. Jo, gràcies a Déu, no crec en Déu.
Oriol Papell
* Escrit publicat a la columna de la Res Pública del setmanari Forja
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada