Nova rotonda?

Avui llegeixo al Punt que finalment es farà la nova rotonda de la B-124, la rotonda de Can Bages vaja, a l'alçada de les dues benzineres. Aquesta rotonda era clau per quan es fes el polígon de Can Bages que està aturat. Tinc moltes preguntes respecte al tema. Suposo que demà a la Taula de Mobilitat ens n'informaran oi? La rotonda aquesta no era pel polígon de Can Bages? Ara resulta que es fa per pacificar el trànsit i fer-lo més fluït? No seria millor fer el desdoblament d'una vegada? De tota manera, no anirà malament la rotonda, sempre he cregut molt perillosa l'entrada a la carretera des de la Fàbrica del Vidre, amb aquesta rotonda serà més senzill, espero. El que dubto és que faci la carretera més fluïda, precisament crec que farà el contrari, els cotxes s'hauran de parar i cedir el pas als cotxes que ja siguin dins la rotonda com és lògic, i els camions seguiran entorpint el pas mentre només hi hagi un carril per banda. Us deixo la notícia:

La carretera de Castellar a Sabadell tindrà una nova rotonda que es començarà a construir a la primavera

27/10/09 02:00 - Castellar del Vallès - MARC CORNET email protegit

La Generalitat ha tret a concurs la construcció d'una rotonda a la carretera B-124, la que uneix Castellar del Vallès i Sabadell. El giratori estarà situat en la intersecció de la via amb els carrers del Bages (Pla de la Bruguera) i del Baix Camp (Can Carner), i suposarà una inversió de prop de 870.000 euros. L'actuació està englobada en el projecte de desdoblament de la B-124 en aquest tram, que registra una intensitat mitjana de trànsit que supera els 31.200 vehicles al dia, i un percentatge de vehicles pesants del 5,46%. L'estudi informatiu del desdoblament es va sotmetre a informació pública prèviament i ara es troba en fase de tramitació mediambiental.

Per tal de garantir la fluïdesa del trànsit mentre encara no s'executi el desdoblament, i també per fer més fàcil la sortida de camions del polígon del Pla de la Bruguera –per anar cap a Sabadell, o retrocedeixen fins a la rotonda existent, o utilitzen el carril central d'incorporació, situat a l'alçada de la fàbrica del vidre–, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques ha decidit avançar la construcció de la rotonda. El giratori tindrà 60 metres de diàmetre, amb una calçada de 10 metres –5 metres per cada carril–, un voral exterior d'1,5 metres i un d'interior de 0,5.

L'alcalde Castellar, Ignasi Giménez, destaca que «aquest és un primer pas cap al necessari desdoblament de la carretera de Sabadell», i creu que la rotonda permetrà «reformular alguns dels accessos i sortides del municipi», de manera que es pugui «reorganitzar el trànsit a través de la ronda de Tolosa i dels carrers del Pla de la Bruguera fins a connectar-lo amb la B-124».

Segons el calendari previst, les obres s'adjudicaran durant aquest hivern, i començaran el segon trimestre del 2010. El termini d'execució dels treballs és d'uns sis mesos.

font: elpunt.cat

Enquesta: Quan prefereixes que es faci la consulta a Castellar?

Un tema que encara no està decidit a la plataforma per la consulta per la independència és el dia de la consulta. Algunes veus aposten per fer-lo el desembre mateix, com jo penso, i d'altres en la resta d'onades de consultes al febrer i l'abril. En tot cas això es decidirà demà a la reunió, però aquí hi ha un petit resultat del que pensen els votants:

El 13 de desembre	9 (56%)
El 14 de febrer	2 (12%)
El 25 d'abril	2 (12%)
Mai!	3 (18%)

Tenint en compte el què ha fet a diferents ajuntaments el PSC-PSOE, plantejo aquesta pregunta per saber què faran. Jo més o menys ho sé sobre algun membre de l'equip de govern, però la gràcia és que la gent opini sobre què faran, així que ja podeu votar a la següent enquesta: Què creus que votarà el PSC-PSOE de Castellar al Ple respecte a la Consulta?

Nova trobada Consulta per la Independència

Demà dimecres 28 d'octubre, a les 19:30, a la sala de butxaca de l'ETC, hi haurà una nova reunió dels impulsors de la Consulta per la Independència de Catalunya a Castellar del Vallès. Ja fa dues setmanes de la primera reunió on es va fer molta feina, es van resoldre alguns dubtes inicials i es van crear les diferents comissions (organitzadora, econòmica, infraestructures i jurídica). Demà es posarà en comú la feina de les diferents comissions que van sorgir i se'ns informarà del Consell Plenari de les Consultes que es va celebrar a Arenys de Munt, entre d'altres qüestions. No hi faltis, el país et necessita!

Va de Teatre: Garrick

Dijous passat, i fruit d'un regal, vaig poder anar al Teatre Poliorama, a la Rambla dels Estudis de Barcelona, a veure l'última obra del Tricicle, Garrick. Una obra en homenatge al comediant anglès David Garrick, del segle XVII, al qual els metges enviàvem els seus pacients més deprimits perquè recuperessin les ganes de viure. Amb el tricile passa una cosa semblant que amb en Joan Pera, o t'agrada molt o no el suportes. El Tricicle, a més, té una virtut: el fet de no ser parlat, el fa exportable a tot el món sense gaires canvis, i és la clau de l'èxit que ha tingut aquesta companyia catalana arreu del món, a part de l'èxit evident que ha tingut a Catalunya.
L'obra la veritat és que aconsegueix el seu objectiu, fer-te riure fins que et faci mal la mandíbula. Sempre se les empesquen per fer unes grans escenes on hi pot passar de tot, però la clau és que tot el que hi passa fa riure. Encara recordo la típica persona que riu a la mínima i amb una rialla d'allò més sonora. La tenia darrere aquest cop i no va parar ni deu segons de riure en la més d'hora mitja que dura tot plegat. Aquesta sí que viurà anys, segur.
I per acabar-ho de rematar, com que el 30 de novembre el Tricicle fa 30 anys que actua, ens van regalar una estoneta amb els esquetxos més rellevants de la seva història, una altra bona estona vaja. Els nens petits, l'avió, terrífic, nas de pallassó... genial! Us recomano que hi aneu, val molt la pena.

Va de música: Anna Roig i Estanislau Verdet

Tinc per costum posar la ràdio quan condueixo, excepte quan estic enganxat a un CD nou que no paro d'escoltar-lo. Normalent les meves emissores són les mateixes, les que tinc gravades i entre elles en destaca una de música no sempre molt comercial. Sembla mentida com pots descobrir grups i cançons tan boniques escoltant iCatFM al cotxe. L'últim descobriment va ser Anna Roig i Estanislau Verdet al programa que fa cada dia n'Albert Puig de 9 a 10 de la nit anomenat Delicatessen. La primera em va sorprendre per aquesta veu tan dolça que acabes imitant tot somrient, que et relaxa i et fa sentir bé, a part de l'atracció que sempre m'ha despertat la música que beu d'aigües franceses. Del segon, el vaig descobrir uns minuts després i em va fascinar. Quina bogeria de lletres, m'encanta! Lletres surrealistes com els nostres estimats Albert Pla i Quimi Portet (el proper escrit de música va per tu, Quimi). I vaig tenir la sort de poder anar a un concert de l'Estanislau en plena Mercè'09, a un ambient ideal com la Plaça del Rei i el Tinell al fons. En fi, vull compartir amb vosaltres dues cançons genials d'aquests dos grups que tan em van sorprendre i ho seguiran fent. Espero que us agradin:

Corro per no sentir que m’he estat quieta, esperant,
corro darrere un somni, que no sé si tinc davant,
corro per l’aventura de córrer darrere algú,
corro per l’energia que em fa venir cap a tu.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te’l endur.

Que com una veueta que et diu segueix-lo de prop,
i una, que no t’escoltes, que et diu vés a poc a poc,
algú que de tu escapa, millor deixar-lo marxar
però, potser, si s’escapa, és perquè jo el pugui atrapar.

Corro sota la pluja rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te atrapar.

Corro perquè ja arribi el lloc on hem d’arribar
i veure en els teus ulls si el record segueix allà.
Corro perquè ja arribi el moment de descansar
i saber si ho fas veure, o és cert que et vols escapar.

Corro sota la pluja, rere aquell record tan dolç
que potser encara guardes en algun racó del cor.
Corro perquè en tinc ganes, però si no pares, potser,
al final pensaré que és millor deixar-te marxar.

Anna Roig [Myspace]

No hi ha tinta a l'impressora.
Em pica l'etiqueta del jersei
i el meu bicing sempre esta buit.
Les preguntes del meu grup de trivial són més difícils
i el Joan s'ha acabat els crispies bons.
El meu peix sempre té espines
i el carro del súper mai em va recte
i no veig be la pissarra, profe,
la fruitera em diu senyor i la veina em diu nen.

Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p'algun costat.

I és que som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.

Putos mosquits que sempre em piquen a mi
i amb aquest pastitxo i no hi ha paper de vater (puta llei de Murfy).
Quan em queixo d'algo els altres sempre ho tenen molt pitjor
i quan explico algo bo ells sempre molt millor.
He tornat a sortir amb l'inalambric en comptes del mobil.
Quan suco galetes es desfan i cauen just abans d'arribar a la boca
i el meu DVD no llegeix res.

Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p'algun costat.

I és que som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.

Estanislau Verdet [Myspace]



La Gran Via de Sabadell

El meu pare sempre m'explica, que de petit, travessava les vies del tren per anar a jugar sota els eucaliptus de l'actual Parc Taulí. Les travessava quan venia del barri de la Creu Alta, encara que ell vivia al carrer Felip Benessat, a la banda de l'actual gran Via més propera al riu Ripoll. Sí, la Gran Via pels qui no ho sàpiguen, era per on passava l'actual via de Renfe soterrada. Suposo que va ser un gran canvi per la ciutat de Sabadell aquell fet de deixar d'estar partida i crear una via important de sud a nord de la ciutat.

Aquesta via, encara actualment, es fa servir per travessar la ciutat sobretot per molts castellarencs (d'altres fa temps que l'evitem i fem servir l'Eix Macià o anem cap al nord per l'Avinguda d'Estrasburg). I les recents obres per introduir passos de vinants i canvis semafòrics, alguns diuen que ho han empitjorat tot. No hem d'oblidar que la Gran Via no és una via ràpida, passa pel mig de Sabadell i per tant, s'ha d'anar a 50 km/h peti qui peti (compte, ja hi ha dos radars, pont de la Policia Estatal i pont de l'Estació d'Autobusos). Els canvis han estat fer passos de vianants, semàfors per a vianants i per incorporació de carrers adjacents i dos carrils per un dels sentits en la meitat del trajecte i per l'altre sentit en l'altra meitat del trajecte. L'intenció és convertir la Gran Via en una via urbana i que deixi de fer-se servir com a via ràpida o per travessar Sabadell.
Les intencions del govern de Sabadell són bones, però tenen un greu problema. Sabadell encara no té unes rondes que l'envoltin i facin de vies ràpides per evitar travessar Sabadell pels qui no hi han d'anar a fer res. Sabadell, amb més de 200.000 habitants, és de les poques ciutats d'aquesta mida gens menyspreable, que encara no té vies de cricumval·lació. I és aquest el drama, que els canvis s'han fet perquè la gent faci servir aquestes vies avui dia inexistents, i per tant, els canvis no han solucionat res, sinó que han agreujat la situació actual.
Possibles solucions? Jo ho tinc clar. Primer el tren. Molta gent de Castellar (i Sant Llorenç i Sentmenat) agafarien el tren a la vila per anar a Sabadell, Barcelona i on sigui. D'aquesta manera ja has tret una bossa important de gent de les carreteres. Segona solució, com deia, unes rondes que envoltin Sabadell i et portin a la C58 pel nord o fins i tot a l'AP7 anant cap a Barberà per l'est. I com ho tenim tot això? Malament, la veritat. De la Ronda Vallès (abans 4t cinturó) pel tram de Sabadell, que faria de ronda nord, no en sabem res, està tot aturat. I pel que fa al tren, no apareix als pressupostos de la Generalitat fins al 2015-2019. Així doncs, estem ben fotuts. Paciència.

Oh, i tant que la fem!

Dimarts 13 de la setmana passada, malgrat la data malestruga, va ser un gran dia per Castellar. Tot de gent del poble ens vam trobar a Ca l'Alberola per decidir si fem la consulta per la independència de Catalunya a Castellar o no. Crec que va quedar clar, amb la vuitantena de persones que érem, que hi ha ganes i il·lusió per fer-la. La veritat és que em va sorprendre tanta gent.
Va sortir tot molt natural, amb preguntes lògiques dels assitents i respostes de qui bonament les podia donar. Molt engrescador el fet que hi hagi entitats que s'hi vulguin posar a davant per donar la cara i el que faci falta. M'agrada saber que a Castellar hi ha entitats i gent així, amb ganes de més democràcia, a favor de fer una cosa tan normal com preguntar a la gent què vol pel seu país, pel seu benestar, pel futur dels nostres fills.
De la trobada en van sortir comissions per començar a treballar, organització, infraestructura, jurídica, finances... I ja hi ha una data i lloc per la següent trobada, 28 d'octubre a les 19:30 a la sala de Butxaca de l'Ateneu, on esperem que més entitats s'hi afegeixin i més gent. Es definirà una mica tot el que no està definit, com el mom de la nova entitat organitzadora de les consultes, dia de la consulta (alguns aposten pel 13 de desembre, com jo mateix, d'altres per les altres onades de consultes al febrer i l'abril...), llocs on es farà, etc...

El proper dimecres 28, t'hi esperem, no hi faltis, Castellar et necessita. Hem de fer la consulta!

--------------------------------------------------------------------------------------------------

I aprofitant l'article, penjo els resultats de l'enquesta: Vols que a Castellar es faci una consulta per la independència? on ja quedava clar que sí, que l'hem de fer:

Sí	19 (79%)
No	3 (12%)
Blanc	2 (8%)
Nul	0 (0%)

Ja podeu votar a la següent enquesta: Quan prefereixes que es faci la consulta a Castellar?

Pluja

Avui plou, prou que plou. Feia dies que no plovia com déu mana. De fet feia uns dies massa càlids per ser mitjans octubre. Però de cop el fred ha arribat i avui pluja. Porta tot el matí plovent, no amb molta intensitat, però va fent. És la millor pluja, la que va caient a ritme constant sense fer destrosses no com aquelles diluviades de mitja hora a tot drap, que omplen els carrers de cop, que provoquen alguna petita inundació, goteres... i com a part positiva netegen els rius. Però la bona és la d'avui, va fent, mullant la terra, que es va xopant i omplint els aqüífers. L'aigua va baixant per les taulades i canonades vàries. Les fulles dels arbres frenen la caiguda de les gotes i protegeixen el sotabosc que rep gotes amb menys energia potencial. És una de les moltes funcions dels arbres, frenar les gotes de pluja, a part de retenir la terra amb les seves fortes arrels.
Em pregunto sovint, per què encara les cases no tenen instal·lat a la teulada un sistema de captació de l'aigua de pluja que porti a algun dipòsit. I aquesta aigua es faci servir per la rentadora, la dutxa, la cisterna del lavabo, el rentavaixelles, la mànega del jardí i fins i tot per beure amb els filtres corresponents. Som un país que pateix sovint èpoques de sequera, no som zona desèrtica, però si que tenim molta població que consumeix aigua, molta. A part de les mesures d'estalvi i les dessaladores, no seria una bona manera d'aprofitar l'aigua de pluja instal·lant allà on sigui possible un sistema de recollida d'aigües pluvials?
La pluja al setembre és típica. El problema és que normalment ve amb tanta força que tots tenim en ment Arenys de Munt (a part de la consulta d'independència) i la seva riera desbordada arrossegant cotxes, contenidors i tot el que trobava al seu pas. És la gota freda. Quan una depressió es troba al golf de Cadis (Espanya) o un anticicló al Golf de Biscaia (Euskal Herria) a al setembre/octubre, el vent que arriba a les costes dels Països Catalans ve de l'est, un vent molt fred que xoca amb les aigües encara càlides (l'aigua té aquesta propietat, triga molt a escalfar-se i molt a refredar-se) del Mediterrani, provoca una gran condensació de núvols que es dirigeixen cap a la terra ferma, i quan xoquen amb les serralades (per exemple, la litoral i pre-litoral) descarreguen de valent i zones com el Maresme, amb les seves rieres en són les més perjudicades.
Crec que avui no és el cas, i potser millor. M'agrada observar per la finestra com va caient la pluja, els petits tolls que es formen, les ones que produeixen les gotes en caure als bassiots, algun animaló que fuig per estar a raser de la pluja i queda ben estarrufat en espolsar-se l'aigua, algun rierol en miniatura que es forma, les fulles que cauen dels arbres i alguna acaba fent de barqueta... La pluja em relaxa molt. Suposo que és la seva constància i l'anar fent del seu soroll. La gota rítmica que sempre cau al mateix lloc però fa esquitxos diferents. El paisatge gris amb la cortina de pluja que va caient. M'ofereix tranquilitat, molta. M'agrada la pluja, això sí, sempre observant-la arraserat.

Lluís Companys, 69 anys

Ahir a la nit, a 2/4 DE 9, a la Plaça Lluís Companys, la secció local d'ERC-Castellar vam fer l'ofrena floral que fem cada 15 d'octube, per recordar la figura del president màrtir, Lluís Companys. Ahir feia 69 anys que de matinada, el nostre president va ser afusellat, condemnat a mort per una farsa de judici que encara avui no s'ha anul·lat. Estem farts de bones paraules, volem fets, la dignitat del president s'ha de restituir.
Malgrat el fred de tardor que feia ahir a la nit, l'assistència va ser nombrosa, el record de Companys és viu, el president s'ho mereix. Abans de l'ofrena, però, vam fer la lectura de dos textos, a càrrec de Mònica Mimó, aquí els teniu:

Imagineu que esteu a l’alba del 15 d’octubre de 1940. Imagineu que esteu presoners en un calabós, al castell de Montjuïc. Acabeu de signar el vostre testament personal i polític. L’heu acabat amb una frase preciosa: «Per Catalunya, i per tot allò que representa de Pau, Justícia i Amor!». L’ha escrita un home al qual afusellaran d’aquí a pocs minuts. De fet pel passadís se senten unes passes que s’acosten. S’aturen. Ara són els forrellats els que trenquen el silenci de la nit. S’obre la porta del calabós. Us vénen a buscar. D’aquí a uns minuts us afusellaran. Sou el president Lluís Companys.

Aquell dia, aquella matinada del 15 d’octubre de 1940, mentre el president caminava pel camí de ronda del castell de Montjuïc i veia, a la seva dreta, la capital del seu país; ocupat per un exèrcit que a tot arreu de l’estat espanyol s’autoanomenava Ejército Nacional —a les Canàries, a Euskadi, a Melilla, a Galícia, a Madrid— excepte quan havia trepitjat el territori de Catalunya, en què havia passat a autoanomenar-se, Ejército de Ocupación de Cataluña. Perquè ells sí que ho tenen clar. Aquella matinada, quan el president veia la capital del seu país ocupada per un exèrcit enemic, on era l’esperança? On era l’esperança de la llibertat? On era l’esperança per Catalunya? I per Europa, ocupada pràcticament i íntegrament pels nazis i pels seus aliats, entre els quals en aquell moment hi havia el mateix Stalin. On era l’esperança? La resposta a aquesta pregunta és extremadament cruel: no n’hi havia, d’esperança. I, literalment desesperats, una generació de catalans i de catalanes —sobretot de catalanes— va viure per fer viure els seus fills. I per fer-nos viure a tots nosaltres. És des d’aquesta generació que ens parla un poeta, en aquest cas Salvador Espriu, quan ens recorda que: «hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / — i els versos continuen, encara que habitualment no se’n recorda ningú— perquè seguíssiu el recte camí / d’accés al ple domini de la terra». I que ens demana, des d’aquests versos, que ens mantinguem «per sempre fidels al servei d’aquest poble».

Nosaltres hem de saber recollir el testimoni d’aquells que ens han precedit. En cadascun dels nostres gestos, hem d’honorar la memòria d’aquells que van morir per Catalunya, esperant que Catalunya no morís amb ells. El mateix president Companys ens havia assenyalat el camí que ell mateix havia de seguir un dia quan, l’1 de març de 1936, havia arribat a Barcelona després d’un any i mig de presó: «Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment. Res de venjances; però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!».


*Fragment del discurs d'Oriol Junqueras en la conferència que va fer a l'Auditori per presentar-se coma candidat d'ERC a les eleccions europees.

A CASA NOSTRA

A casa nostra,
sentim rosegar els tèrmits
al cor de la columna.

A casa nostra,
tanta pluja no esborrarà mai
el groc de les margarides.

A casa nostra,
la majoria no sabem encara
de què tenim la culpa.

A casa nostra,
qui vulgui es pot fregar les mans
amb brots de farigola.

A casa nostra,
molts esperen de veure cara a cara
una mort que els sorprèn de trascantó.

A casa nostra,
esdevé supèrflua
tota fundació.

A casa nostra,
toquem els himnes amb els flabiols
que fem amb canyes verdes.

A casa nostra,
hi ha rius soterrats, amb tota la riquesa
dels sons de l'orgue.

A casa nostra,
hem deixat de fer pans amb les pedres
i tenim pedres a les mans.


Feliu Formosa, Darrera el vidre

Rafa Homet, un bon candidat

A Esquerra fem les coses així, som com som deia l'anunci electoral. Que encara no toca escollir un candidat per les eleccions municipals del 2011? Doncs nosaltres ja el tenim, som previsors de mena.
Dijous passat 8 d'octubre, l'assemblea d'ERC-Castellar es va reunir per escollir el cap de llista per les eleccions municipals. Durant més de 16 anys el candidat d'ERC-Castellar ha estat en Jordi Permanyer i li hem d'agrair la feinada que ha fet i que continua, m'ha ajudat molt a aprendre els budells de ser regidor.
Només hi havia un candidat, En Rafael Homet i Ventayol i es va procedir a votar. A l'haver-hi només un candidat les opcions de vot són el sí o el blanc. Va ser escollit, com en diuen a casa meva, a la búlgara, unanimitat total, majoria absolutiíssima.
En Rafa, a qui considero un amic s'ha guanyat a pols aquesta unanimitat. Ja fa uns quants anys que és el president de la secció local i s'ha de reconèixer que ho ha fet molt bé. Quan el veus amb els ulls fixats a l'horitzó vol dir que el seu cap barrina i et surt amb una idea nova que acostuma a ser enginyosa. En Rafa és un pencaire, de vegades em pregunto com pot amb tot, però ho fa i treu temps d'on sigui per continuar al peu del canó. És mestre, pare de dos fills, geganter i molt alt. Encara queda 1 any i mig llarg per les eleccions i caldrà fer molta, molta feina. Des d'aquí el meu suport Rafa, tot el que faci falta, compta amb mi. Seràs un bon alcalde, Castellar ho necessita.