Potser cansat de ser relacionat amb la dolçor d’Amélie –la banda sonora el va fer arxifamós a nivell internacional–, Yann Tiersen va decidir fa uns anys intensificar el seu so i recuperar l’electricitat que el va animar als seus inicis; convertir-se en líder d’una banda de rock. El seu disc amb Shannon Wright (2004) i Les retrouvailles (2005) van anar en aquesta direcció i el pròxim, Dust lane (2010), és el cim del canvi, si hem de fer cas del que va avançar el dimecres 18 a la nit, a Razzmatazz, en un concert per al qual s’havien esgotat les entrades. El geni del folk apocalíptic Matt Elliott va obrir la vetllada i es va sumar després a la banda de Tiersen, que inclou membres de Gravenhurst o Christine Ott, especialista en ones Martenot, intrument de música contemporània. Tiersen va aparèixer en escena sense aires d’estrella, amb un look antiglamur i poques ganes de xerrameca. La primera, a matar: Count down, un instrumental primer planador i després tens, amb guitarres saturades i un crescendo com de Godspeed You! Black Emperor. Tota l’actuació es va moure en aquesta línia de bellesa caòtica.
‘AMÉLIE’ EN CLAU DANCE / Indie rock apassionat a l’estil de Broken Social Scene (Til the end), híbrids del post-punk de Wire amb el shoegazing Larger than life de M83 (Palestine), salutacions a New Order (The train) o Arcade Fire (Ashes)... El nou Tiersen resulta elèctric, expansiu i infinit. Els escassos temes més o menys familiars van arribar
–una intacta Sur le fil a part– en versions insòlites; vegeu la presa final del vals d’Amélie en clau gairebé dance. Respecte.
Font: Periódico.cat
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Malgrat sigui del PSOEródico, comparteixo bastant aquesta crítica del concert.
‘AMÉLIE’ EN CLAU DANCE / Indie rock apassionat a l’estil de Broken Social Scene (Til the end), híbrids del post-punk de Wire amb el shoegazing Larger than life de M83 (Palestine), salutacions a New Order (The train) o Arcade Fire (Ashes)... El nou Tiersen resulta elèctric, expansiu i infinit. Els escassos temes més o menys familiars van arribar
–una intacta Sur le fil a part– en versions insòlites; vegeu la presa final del vals d’Amélie en clau gairebé dance. Respecte.
Font: Periódico.cat
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Malgrat sigui del PSOEródico, comparteixo bastant aquesta crítica del concert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada