dimarts, 3 de novembre del 2009

La il·lusió occitana


Són les vuit d’un dissabte al matí, no fa gaire fred davant les portes de l’antic i magnífic edifici de la Universitat de Barcelona. L’autobús arriba i comença el viatge a Carcassona, al Llenguadoc, Occitània. Ja fa sis anys que els occitanistes de totes les tendències ideològiques, fan una manifestació cada dos anys, aquesta és la tercera, a favor de la llengua occitana. L’anterior va ser a Besiers, on ja hi vaig participar.

Occitània és un país que ocupa la meitat sud de l’Estat Francès (exceptuant la Catalunya del Nord i el País Basc del Nord), la Vall d’Aran a Catalunya i les Valades Occitanes a l’Estat Italià. Una regió immensa de quinze milions d’habitants amb capital a Tolosa de Llenguadoc. Destaquen ciutats com Marsella, Niça, Montpeller, Burdeus, Narbona, Llemotges o Pau. Alguns potser n’heu sentit a parlar, però em temo que el desconeixement és molt gran i molts de vosaltres ara mateix no us acabeu de creure que les ciutats que he anomenat no siguin originalment franceses.

La llengua d’Occitània és l’occità, germana bessona del català. Són les dues llengües romàniques que més s’assemblen entre elles. Encara hi ha algú que avui dia en defensa la unitat lingüística. Potser era cert en un passat, però avui ja no, hi ha un seguit de diferències que són claus per separar-les en dues llengües diferents.

L’Estat Francès, mestre de l’Estat Espanyol, és un implacable destructor de cultures. Potser us sonaran els Càtars, els també anomenats Bons Homes. La creuada del rei francès Felip II contra ells va ser l’inici de la fi d’Occitània. Avui dia l’occità amb prou feines té un milió de parlants i des de les escoles occitanes, les Calandretas, lluiten per capgirar la situació. Una situació en què l’occità no és ni oficial, ja que la constitució francesa és taxativa, la llengua de la república és el francès, cap ni una més.

La manifestació per Carcassona va ser nombrosa i a les cares somrients dels occitans s’hi endevinava l’alegria per l’èxit de l’esdeveniment. La ciutat és increíble, amb la seva muralla, les torres, els carrers medievals... és màgica. Occitans d’arreu fent els seus balls tradicionals, d’altres tocant l’acordió diatònic i la flauta dolça, els bearnesos cantant a tothora… era un dia festiu. La jornada va acabar amb concerts de grups occitants, més balls i molts gresca.

Em quedo amb les paraules d’en Max, un senyor gran amb qui vaig entaular conversa en una de les pauses del concert. Els joves que veus aquí saben occità, però no el parlen entre ells, el francès és l’amo de tot. Tot i així, tinc esperança, he vingut expressament des de Burdeus per donar suport a l’occità. Mentre hi hagi esperança, no deixaré de lluitar per la nostra llengua. L’espurna que lluïa als seus ulls m’ho confirmava.

Anem, òc, per la lenga occitana!

Oriol Papell i Torres

* Article publicat a la columna de la Res Púbica al setmanari cultural Forja, on per error meu no sortia el meu nom i va sortir el nom de qui envia els escrits, Eulàlia Sagrera.