2010 i 27 primaveres

Això sembla, ja en tinc 27. Els vaig fer el passat dia 5 de gener a 3/4 d'onze del matí, el mateix dia que el meu estimat amic Juan Carlos de Borbón y Borbón (la repetició de cognoms sovint indica que els pares eren familiars propers, i no penso dir res sobre la cara que fa ni la malaltia de la sang que té).

Ma mare sempre em recorda que vaig ser lent (i afegeix, com en tot), vaig tardar unes 10 horetes en sortir de la panxa, a part de retardar-me una setmana del dia previst del part. Què voleu que us digui, en ple hivern que fa fred jo ja estava bé a dins la panxa de ma mare ben calent i protegit. Però tot té un final i vaig sortir. Si voleu que us sigui sincers no recordo absolutament res d'aquell dia (com tothom, vaja), però per les fotos i els vídeos que he vist hi ha una cosa clara, tenia el cap ben gros (encara una mica) i feia aquell moviment gronxador tan divertit. I el meu pare s'aprofitava de la meva innocència i em feia allò de prémer cap avall el llavi de sota diverses vegades seguides fent que jo produís aquell so tan difícil de reproduir amb una anotmatopeia.

Comença el 2010 i el començo amb un any més a l'esquena. Mare meva, cada cop em passa més depressa tot plegat, si era ahir que en feia 26! Mira que n'han passat de coses en un any... avui ho repassava mentre escrivia un article d'ERC pels setmanaris i buf... ha passat tot tan de pressa que fa por. I ara sant tornem-hi, el comptador es posa a zero i fins l'any que ve! L'any va acabar prou bé, perquè negar-ho, encara que hi ha coses que podrien anar molt millor i confio que aquest 2010 se solucionin satisfactòriament. La vida et dóna moltes sorpreses i l'acabament d'any me'n va donar una de molt agradable. Per tant, l'any també va començar prou bé, compartint-lo amb uns amics a Barcelona, sopar ben bo, campanades i raïm, festa posterior amb una mica d'alcohol i la resta de la nit és inexplicable.

Dissabte passat vaig fer un sopar amb la colla de tota la vida i la veritat és que va ser genial. Compartir bons moments amb aquells qui més t'estimes sempre és fantàstic. Tot el cap de setmana en general va ser un bon regal, d'aquells especials. I parlant de regals, aquest any van caure un parell de samarretes del Pull & Bear (gràcies Mireia), un batí pel fred matinal (gràcies papes), diners (gràcies iaia Anna), La pel·lícula de Mil·lènium I (gràcia iaia Carme), bombons + entrada al teatre (gràcies Joan), oli de massatges + tanga comestible + quadre espacial (gràcies colla) i alguna cosa que em dec deixar. Gràcies a tots, de tot cor.

Espero que tots comenceu bé l'any i recordeu, fer-se gran és inevitable, com fer-ho és un altre tema. Intenteu ser optimistes malgrat les coses no vagin bé, s'afronta tot molt millor.